En els darrers anys han proliferat arreu del Pirineu nombrosos itineraris que permeten apropar-se al medi natural. Malauradament, i per diferents raons deslligades de l’orografia, gran part d’aquests equipaments s’han dissenyat sense que siguin accessibles per a tothom. Aquest fet comporta un gran perjudici per a alguns col·lectius de persones, com ara la gent gran o les persones amb mobilitat reduïda o altres discapacitats.
Per revertir aquesta situació, diversos organismes públics, en especial parcs naturals, han dut a terme algunes actuacions, però cal un impuls més gran. Per això, la Taula de Camins de l’Alt Pirineu i Aran, òrgan consultiu de l’IDAPA en aquesta matèria, va iniciar una col·laboració amb l’associació ASPID de Lleida que s’ha materialitzat en la publicació de la guia “Disseny d’itineraris accessibles al medi natural”, presentada el passat 28 de juny al Parc Olímpic del Segre (la Seu d’Urgell) i disponible també en aquest enllaç.
Aquesta guia va dirigida a les persones que dissenyen i gestionen itineraris al medi natural. Això inclou persones amb responsabilitats tècniques, però també polítiques, que treballen en administracions públiques de diferents escales territorials (ajuntaments, consells comarcals, òrgans gestors d’espais naturals protegits, diputacions, etc.).
La presentació pública va comptar amb la participació de la directora de l’IDAPA, Eva Fiter, i de l’alcalde de la Seu d’Urgell i president del Consell Municipal d’Accessibilitat i Mobilitat de la capital urgellenca, Joan Barrera. A més a més, van intervenir en una taula rodona la representant del grup d’accessibilitat d’ASPID a l’Alt Pirineu i Aran, Montse Rollán; el tècnic del Parc Natural del Cadí-Moixeró, Joan Casòliva, i la gerent del Parc Olímpic del Segre, Meritxell Rodríguez.
Continguts de la guia
La guia comença amb la definició d’un conjunt de conceptes que permeten fer una primera immersió en el camp de l’accessibilitat universal. Tot seguit es descriuen tipologies de camins i aspectes clau de la seva accessibilitat i s’aporta informació per a l’adequació tècnica d’aquests itineraris.
El quart capítol, el més extens de la guia, planteja i descriu propostes per a diverses característiques o aspectes tècnics dels itineraris accessibles, i el cinquè tracta sobre l’anomenada cadena d’accessibilitat. Com que l’accessibilitat d’un itinerari també depèn dels serveis complementaris que l’acompanyen, el sisè capítol proposa un seguit de mesures de gestió per millorar l’experiència.
La publicació està àmpliament il·lustrada amb fotografies de casos reals on s’han aplicat solucions constructives per facilitar l’accessibilitat al medi natural, però també d’espais amb mancances en aquest àmbit.
Itineraris accessibles i itineraris practicables
Una distinció important que aporta la guia és la que diferencia els itineraris accessibles dels practicables. Un itinerari accessible és aquell que compleix els criteris d’accessibilitat, mentre que un de practicable és aquell que, tot i no poder-se considerar accessible, té les condicions mínimes per tal de ser utilitzat. Sovint els camins esdevenen practicables només pel fet de ser plans i amples, la qual cosa permet a les persones que es desplacen amb cadira de rodes esquivar els tolls i els clots.
Les característiques tècniques que defineixen un itinerari com a accessible són el resultat de la intersecció entre les alteracions funcionals de les persones amb discapacitat, les característiques de les ajudes tècniques i les possibilitats de l’entorn. Cal tenir en compte que no tothom té accés a ajudes tècniques, per la qual cosa és indispensable garantir els criteris d’accessibilitat dels itineraris al més alt nivell per tal d’aconseguir-ne un ús més universal. En entorns urbans i interurbans aquest fet és inqüestionable, però en entorns naturals queda un llarg camí a recórrer.
Per aconseguir l’accessibilitat dels itineraris i equipaments associats, cal considerar també les possibilitats que ofereix l’orografia i fer una assignació de recursos que sigui raonable i proporcional al tipus d’itinerari i a la seva rellevància. L’accés a llocs emblemàtics o els itineraris entre poblacions properes, per exemple, sempre hauran de ser més prioritaris.
La guia aborda diverses característiques tècniques que haurien de tenir els itineraris accessibles i que es relacionem amb els pendents, els paviments, els encreuaments, els elements de seguretat, les àrees de descans i esbarjo, els aparcaments, la senyalització i la informació, entre d’altres.