Amb no més de cent-trenta pàgines i una quinzena d’il·lustracions del propi autor n’hi ha prou per fer-nos entrar en el regne de l’alta literatura (si existeix tal categoria), que podria ser entesa com la que es crea a les grans alçades (que és el cas), i com la que ens commou i emociona especialment (que també). Paolo Cognetti ja havia fet mèrits per ocupar aquesta secció amb la novel·la Vuit muntanyes (aviat hi serà), però ara volem centrar-nos en la seva darrera obra: Sense fer mai el cim, ja és tota una declaració d’intencions des del mateix títol.
Narra una caminada per la regió del Dolpo, un enclavament de cultura tibetana de l’oest del Nepal, que Cognetti afronta ben lleuger d’equipatge -hi sobresurt el llibre El lleopard de les neus, de Peter Matthiessen, de qui va seguint les passes-, amb un parell de bons amics i una caravana de guies, portadors, mules i un gos d’inesperat protagonisme. No coronaran cap pic, ja ho sabem, no és l’objectiu; però en canvi podrem visualitzar els camins, els paisatges rurals, les persones que troba, la mitologia i la religió, el dolor físic i els sentiments humans. EI text transmet, sobretot, que la felicitat pot estar en la senzillesa de les coses i dels gestos. Cerquem-la-hi, doncs