El 29 de novembre va tenir lloc, en el marc de la Taula de Camins de l’Alt Pirineu i Aran, una sessió sobre l’accessibilitat en els itineraris de muntanya, impartida per membres de l’associació ASPID de Lleida, concretament per l’Antoni Montardit, vicepresident de l‘entitat, i la Montse Rollán, membre del Grup d’Accessibilitat d’ASPID i referent en l’accessibilitat al Pirineu. Anava dirigida a tots els membres de la Taula, però en especial a tècnics i tècniques que intervenen en el disseny i promoció de nous projectes d’itineraris i/o de recuperació de camins.
Des d’ASPID es vol trencar “el mite que només la passarel·la es accessible” (tot i que està bé mantenir-la en llocs especialment emblemàtics) i posar en relleu la importància que aquests itineraris es plantegin, des d’un inici, amb criteris d’accessibilitat per tal que puguin ser utilitzats pel màxim nombre de persones, incloses les persones amb discapacitat i mobilitat reduïda.
La sessió, que va aplegar una vintena de participants, va tenir una component molt pràctica, atès que estava fonamentada en imatges reals i ben entenedores de bones i males praxis. En aquest sentit, va quedar clar que l’aplicació de solucions tan òbvies i, a la vegada, poc costoses com delimitar els camins amb un petit relleu (l’anomenat fil d’Ariadna) que faciliti el seguiment per a les persones amb problemes visuals; com compactar els paviments periòdicament; com oferir informació detallada de les característiques de l’itinerari, usar formats de “lectura fàcil” i codis QR, situar els plafons inclinats i la senyalització a una alçada adequada; com la supressió de pilones i graons que impedeixen el pas a les cadires de rodes; en camins amb accés barrat a vehicles motoritzats, deixar un pas de 90 cm per permetre l’accés a persones usuàries de cadires de rodes i altres ajudes tècniques; garantir-ne el manteniment i un llarg etcètera haurien de ser la norma i no pas l’excepció.
La conclusió de la sessió és que cal aplicar el sentit comú i tenir en compte el Codi d’accessibilitat a l’hora de plantejar itineraris. Sabedors que l’orografia no sempre permetrà una accessibilitat universal, cal tenir especial cura en aquells recorreguts que uneixen poblacions. Només amb això, i amb les facilitats que posa ASPID (i suposem que altres entitats) per proporcionar assessorament, costa d’entendre que es continuïn perpetrant nyaps com alguns que es van mostrar…