La raó de recomanar-vos aquesta excursió és perquè el poble de Sant Romà de Tavèrnoles és especial: sembla impossible que antigament fos tan productiu i que, en no arribar-hi cap pista, el veïnat es veiés obligat a abandonar-lo.
Des de Rialp sortirem per la carretera C-13 direcció Llavorsí, passant pel costat de Fustes Sebastia. El camí vell passa pel costat del cementeri de Rialp (carretera a Surp), va fent marrades i poc a poc comencem a tenir unes bones vistes aèries del riu Noguera Pallaresa.
Arribats al poble encimbellat de Rodés, agafarem el camí vell cap a les bordes de Botella. Per arribar-hi, haurem de prendre el camí tradicional que creua el barranc de Rodés. A poc a poc va guanyant alçada fins a fer-se més aeri. Des de les bordes seguirem per una antiga pista que de cop i volta es converteix en un sender. Anirem caminant entre carrasques (Quercus ilex ballota), pi roig (Pinus sylvestris) i pissarres, fins a arribar al poble de Sant Romà.
Sant Romà de Tavèrnoles actualment està en runes. L’última casa habitada va ser cal Batlle, on hi vivien el Cinto i la Teresa. A finals dels anys noranta del segle XX encara hi eren. Amb més de setanta anys, el Cinto baixava cada dia fins a la palanca de Gulleri amb la mula carregada de les grans lleteres plenes. Per cert, a través del pont de Gulleri, que creua la Noguera Pallaresa, seria una opció més ràpida d’accedir a Sant Romà.
Des de Sant Romà sortirem pel camí del costat de l’abeurador de les vaques. Anirem seguint les marques grogues de pintura i durant una estona caminarem al costat d’un mur de pedra seca amb crestallera. Però vigileu! Perquè de sobte el camí es desvia cap a la dreta per anar a buscar dos passos guanyats a la penya. A partir d’aquí haurem d’estar atents, perquè els bàlecs (escobes, en pallarès) ens poden tapar les marques de seguiment.
Quan arribem a la serra de Canaledo canviarem de vessant i de vegetació. Aquí començarem la llarga baixada pel bosc d’Arnui que ens portarà a Llavorsí. Gran part d’aquest bosc és producte d’una reforestació feta l’any 1928 per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Abans de fer-se, aquests vessants tenien un greu problema d’erosió i d’esllavissades de pedres, algunes de les quals havien arribat a provocar importants danys al poble de Llavorsí i al riu Noguera Pallaresa. La solució de la CHE va ser expropiar tota la part alta de la muntanya al Comú de Veïns i, seguidament, dur a terme una extensa reforestació per frenar l’erosió i estabilitzar els vessants. Avui, la d’Arnui és una de les boscúries més importants del Pallars Sobirà, ja que va quedar protegida de les tales per tal d’assegurar la seva funció protectora. No s’hi ha construït cap pista ni carretera i és un ecosistema forestal madur de gran valor natural.
Llavorsí, com Sort, és una població coneguda pels esports d’aventura. Just on s’uneixen la Noguera Pallaresa amb la Noguera de Cardós les empreses de ràfting comencen el descens pel riu. També hi té la seu el Parc Natural de l’Alt Pirineu.