SECCIÓ: EL MIRADOR

El GR-223, Camí de Cavalls, Menorca: l’encert del pas públic i les febleses de la seva gestió

El Camí de Cavalls (CdC) és un camí històric que circumval·la l’illa de Menorca, constituït per necessitats militars a l’època de la dominació francesa (1756-1763). Perduda la seva utilitat militar, el camí va perdurar a la cultura popular en forma de ruta per a l’excursionisme d’oci i recreació. Amb el pas del temps el seu traçat es va anar perdent progressivament degut als creixements urbanístics costaners i al tancament del seu pas per algunes finques privades. Malgrat tot, diversos autors van investigar la naturalesa i localització sobre el territori del camí històric. Destaquen com a referències documentals bàsiques el “Mapa General de Menorca” a E: 1/31.250 realitzat per Josep Mascaró Passarrius entre 1941 i 1951, així com el llibre “El Camí de Cavalls de Menorca, ahir i avui” de Joan C. de Nicolás Mascaró (1992).

Amb el transcurs del temps, la societat menorquina va anar adquirint cada vegada més consciència de la necessitat de recuperar aquest bé històric. El 1996 es crea l’associació “Coordinadora en defensa del Camí de Cavalls”, que agrupà i concentrà els esforços per reivindicar la reobertura del camí per al seu ús públic. Aquest procés culminà amb l’aprovació, en el Parlament de les Illes Balears, de la Llei 13/2000 de 21 de desembre, del Camí de Cavalls de Menorca, que el declarà “sotmès a la servitud pública de trànsit i, en conseqüència, és lliure, públic, d’accés i utilització gratuïts” i atorga al Consell Insular de Menorca “les actuacions i potestats administratives en relació amb el CdC com: a) La potestat reglamentària, expropiatòria i de planificació. b) El dret i el deure d’investigar la situació dels terrenys que hi pertanyen. c) La delimitació i la fitació. d) La potestat de recuperació possessòria d’ofici. e) Qualsevol altres actuacions encaminades a la conservació, defensa i recuperació”.

Fruit d’aquesta Llei, el 2003 la Comissió Insular d’Urbanisme de Menorca aprovà el Pla Especial del Camí de Cavalls de Menorca (revisat el 2017), per determinar-ne el traçat sobre el territori i la regulació dels seus usos. Entre els anys 2008 i 2012 es va efectuar la delimitació del camí, a més de les obres d’obertura, amb una traça de 185,5 km, que transcorren el 70% per medi natural, el 8% per carreteres i el 22% per urbanitzacions, i la fitació del camí, amb 2.374 fites i 165 senyals. A més, l’any 2012 el CdC va obtenir l’homologació com a sender de Gran Recorregut amb el codi GR 223. Aquesta homologació ha introduït el camí dins la xarxa europea de GR’s. La singularitat i la condició paisatgística, a més de ser GR, l’han situat en els circuits de turisme actiu, amb la creació d’un nou producte turístic complementari al de sol i platja.

 

El CdC transcorre per la major part del perímetre litoral de Menorca i travessa gairebé la totalitat dels ecosistemes que es troben representats a l’illa. Però tot i la gran victòria social per recuperar el CdC i el seu ús públic, el camí, com a producte recent d’ús i recreació del medi natural, ha patit, i pateix, tot un seguit d’impactes morfològics de tipus erosiu fruit de la desídia de l’administració responsable de la seva planificació, regulació i gestió. Aquesta mala planificació d’un camí recuperat, no fidel a la traça original, ha generat gran quantitat de punts, àrees i línies erosives que cal gestionar per tal de millorar el conjunt de la traça. Molts d’aquests punts erosius requereixen de tècniques tradicionals per a la seva recuperació, com ara la restauració d’empedrats, talls d’aigua, graons, així com canvis de traça seguint el criteri històric i seguint el criteri lògic i tradicional de les corbes de nivell. Així mateix, el CdC és presenta com una sola infraestructura, una sola traça sense connexió ni senyalització cap a altres vials o camins públics, que permetin la creació d’una xarxa de camins per distribuir els usuaris sobre el territori i ampliar els seus valors. Tampoc com a GR disposa de serveis d’albergs o refugis al llarg de la seva traça, fet que no es correspon amb la filosofia de la pròpia activitat lligada a un GR.

El processos erosius que s’han anat desenvolupant al llarg del CdC no són atribuïbles als usuaris ni als usos, sinó que es tracta de processos erosius induïts al seu disseny i a l’adequació de la traça dins d’àmbits naturals fràgils i dinàmics, alguns associats a riscos geològics. Aquests impactes erosius es focalitzen als espais d’alt valor geoambiental, precisament aquells valors que el fan atractiu, i la seva obertura i ús provoquen l’alteració continua de formes i vegetació pel seu disseny. Els impactes més destacats al llarg de la traça en termes erosius són:

  • Els impactes en la vegetació, eliminada per l’habilitació, pel seu manteniment i l’ús. Aquesta eliminació afavoreix desprotecció de sòl i l’efecte trampling, amb una àmplia gamma d’impactes sobre la vegetació.
  • Els impactes en els sòls, traduït en l’alteració del sòl durant l’habilitació i el seu posterior desplaçament atribuïble a l’escorrentia, exposant la roca mare i desarrelaments. Aquesta erosió pot ser perpetua per davall del nivell del sòl circumdant, on es manifesten les quatre formes més comuns de la pèrdua edàfica: compactació, terbolesa, desplaçament i la seva pèrdua irreversible.

Aquesta erosió en el CdC és fruit de la seva habilitació i manteniment i es focalitza en:

  1. Ambients litorals platja-duna; ambients fràgils i dinàmics per on transcorren alguns trams, susceptibles a l’erosió directa pel seu ús.
  2. Ambients de vessants regularitzats i petites conques de drenat, on l’habilitació sense seguir la topografia del terreny ha generat erosió
  3. Compactació de sòls i seccions de camins mitjançant tasques d’habilitació i adequació mecànica que ha descalçat als seus vessants.
  4. Ambients d’aiguamolls, on es generen impactes que van més enllà del propi espai físic, afectant l’avifauna. L’ús d’aquests espais com a zona de trànsit té conseqüències que s’incrementen amb el temps donant lloc a fragmentació i pèrdua de sòl.
  5. Ambients de penya-segat, on el efectes erosius afecten l’estabilitat del substrat i la vegetació associada, generant-se esllavissades que van més enllà del propi traçat i que són de difícil recuperació malgrat gestions d’estabilització de les seves bases.

Com a resultats de la mala praxis de planificació i gestió es dona sobre la traça del CdC un conjunt de processos erosius, més de 320 entre punts, línies i àrees, que agreugen la traça i en alguns punts la fan perillosa. Al llarg de la darrera dècada s’han corregit parcialment alguns processos erosius, mitjançant tasques de millora i manteniment, que han agreujat encara més els processos erosius que es pretenien corregir inicialment, i on calia fer una valoració geològica i geomorfològica, o bé un canvi o modificació de traçat, així com la valoració dels usos reals de la traça.

Processos erosius continus atribuïbles al mal disseny i planificació de la traça sobre talussos inestables. Les tasques de manteniment han agreujat aquests processos (les fotos són de l’autor)

De la recent història de la nova traça del CdC és d’agrair la gran tasca de la Coordinadora per a la defensa el Camí de Cavalls, que s’erigeix en un exemple de lluita social per la recuperació d’una traça històrica i el gaudi públic d’un camí. Un cop l’administració, el Consell Insular de Menorca, recull el relleu, tota la lluita social per recuperar la traça històrica queda diluïda, amb canvis de la traça primigènia negociats amb propietats privades. Així mateix, tot i ser un GR, hi ha una manca de serveis bàsics associats, sense cap instal·lació per pernoctació, sense la creació d’una xarxa ni el pas pels nuclis urbans propers a la ruta. Però la història més greu és l’atribuïble a una incorrecta planificació, obviant en alguns punts el camí tradicional, la manca d’un correcte disseny dels geoàmbits de pas, i unes tasques de gestió poc adequades, acurades i adaptades a la realitat geoambiental dels traçats. Tot açò ha desencadenat processos d’erosió que han debilitat el camí en molts dels punts, donant lloc, degut al grau d’erosió exponencial, al pas des de punts d’erosió a traces erosives fins a la configuració per fragmentació d’àrees erosives. Per tant, s’ha d’entendre que, per part de l’administració, s’ha prioritzat el seu ús com a producte turístic-recreatiu, lluny de la responsabilitat del seu manteniment i conservació en consonància amb compaginar natura, ús i gaudi.

En aquesta secció ja hem tingut l’oportunitat de conèixer el camí d’en Kane i el camí reial de Tramuntana, vies emblemàtiques de Menorca. Ara li toca a un altre no menys important: el camí de Cavalls, una via històrica de circumval·lació de l’illa. Si bé data del segle XVIII, no és fins a finals del XX que s‘aconsegueix recuperar-lo per al seu ús públic, fins i tot amb l’aprovació d’una llei específica. Però no tot són flors i violes: allà on hi ha llums acostuma a haver-hi ombres. I aquest és el parer de Francesc Xavier Roig, doctor en geografia i en geologia, i és el que ens explica.

Scroll to Top