Una d’aquelles petites gran coses que m’agraden de viure al Pallars Sobirà és plegar a les sis o les set d’una assolellada tarda de juny, amb regust a moll, i anar a passejar per un bosc salvatge i encisador a 10 minuts de cotxe de casa.
Va ser precisament una d’aquestes tardes qualsevol que vaig fer aquest camí, un dels que a mi, com a arqueòloga de cor, m’atrapen perquè combinen natura i cultura amb un equilibri encantador. El recorregut comença en una corba obaga insospitada, amb una petit sender ombrívol encara per desbrossar. Camí perdedor que travessa prats verds d’olor d’orenga i sajolida per enllaçar amb un camí d’abans, amb regust a antic: és el camí ral, amb murs de contenció de pedra seca que t’orienten vers Arestui, que ja es veu una mica més amunt. Arestui (poblet on una etnògrafa en tindria per hores d’observació i estudi) m’agrada, per la seva gent,…, i els seus gats i per la calma i l’atmosfera d’abans que es respira.
De tornada, mentre ens acompanya olor de til·ler florit que et relaxa i et carrega, es passa per la serradora d’Arestui i les bordes de Cabiró que ens reivindiquen que, no fa pas tant, les muntanyes tenien vida i ens recorden que els paisatges són història.
