Mai hi ha una sola raó per a explicar res. Els nostres cossos, com diu una jove graduada en medicina de Boí, tenen memòria i, tard o d’hora, ens ho recordaran. Potser per això, o ves a saber per quina casualitat, un dia vam trobar-nos, supo supo, cinc pirinencs que, havíem cercat, de forma personal i independent, suposicions o raonaments a les coses que ens envoltaven i preocupaven, dia rere dia, íntimament relacionades amb l’esdevenir pirinenc!
La trobada existencial dels Cinc va estar motivada, curiosament, per la desaparició d’un camí. Un camí mil·lenari que unia el poble d’Esperan amb els de Gotarta i Igüerri, tots ells llogarets de muntanya situats als voltants de la capital comarcal. El Pont, el cor; els voltants, un tresor!
La construcció, mal pensada, d’una pista forestal va fer desaparèixer una gran part d’aquest camí històric, el que va provocar la nostra sentida queixa a les institucions locals, a la premsa territorial i a la societat ribagorçana, en general. Els magnífics empedrats d’un dels camins que unia el romànic de la Vall de Boí amb els senyors d’Erillcastell havien estat malmesos, per un grapat d’infortunis.
En aquells dies, crec que tots Cinc vam recuperar, de patac, sentiments i arguments viscuts durant la nostra joventut, quan qüestionàvem una gran part d’allò que ens rodejava. Així, passet a passet, ens vam anar cohesionant, com a grup, mentre treballàvem, amb vehemència, en contra d’aquells principis de la cultura dels fets consumats. En definitiva, vam començar a forjar, amb dissimulada modèstia, una contracultura… dels fets raonats, això sí, orgullosament pirinenca.
Al rescat emocional i físic d’aquest camí –operació que vam batejar com L’esperit d’Esperan– va seguir la tasca meritòria, d’un dels Cinc, de digitalitzar tota la xarxa històrica de camins del municipi i lliurar-ho, de forma altruista, a l’Ajuntament, per tal que la desgraciada història de destrucció patrimonial no es tornés a repetir.
Després dels camins, va venir la necessitat de despertar i d’apropar, a la gent que ens escoltava, els valors més identitaris i ideològics del territori per on marraven aquells camins. I vam organitzar les primeres visites guiades a l’oblidat i menystingut monestir de Lavaix, amb un gran èxit de participants en les diferents ocasions. El Convent, com popularment es coneix al monestir, tornava a estar a la memòria dels ribagorçans i al cor dels pontarrins. A més, orgullosos com el que més, l’Escola del Pont de Suert el va començar a visitar, pràcticament, cada any. Lavaix, nostre convent, bategava, de nou, el seu poder i saviesa medieval, entre grans i petits.
L’avançada continuava i, mesos després, vam provocar un nou moviment tàctic en la partida d’escacs: la descoberta dels paisatges quotidians que ens acompanyen cada dia, d’a prop i de lluny, del matí a la nit. Durant tres dies, de l’estiu de 2016, i sota el paraigua dels cursos d’estiu de la UdL, del propi Ajuntament i del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça, vam organitzar unes jornades de (re)coneixement de l’entorn comarcal on, d’una manera transversal i multidisciplinària, visitàrem, entre d’altres, espais geogràfics singulars, ermites romàniques úniques o zones volcàniques, molt actives en un passat geològic remot i força desconegut. Un extraordinari còctel patrimonial que pretenia, i creiem que ho va aconseguir, generar una renovada autoestima, clar que sí, cap a les riqueses del país i entre els seus propis pobladors: naltres, els ribagorçans!
Un curs, per cert, on es va començar a enragonar i qüestionar la gran aventura de l’Arxiu Històric Comarcal que, finalment, s’ubicarí al monumental Palau Abacial del Pont de Suert. Matèria i forma. Espai i volum. Passat, present i futur. I què més?
Un dia, asseguts en un cafè de la plaça del Mercadal del Pont, mentre marranejàvem amb una xocolata desfeta amb pa (nostre senyor berenar preferit), els Cinc vam prendre algunes decisions importants en la nostra curta però atzarosa vida, més que res, per dignitat: una i primera, que tindríem un nom, per evitar que els hereus de l’escriptora anglesa Enid Blyton (autora de les aventures dels Cinc) ens denunciessin per plagi. Una i segona, que adoptaríem un sobrenom, com els que tenen tots els pobles dels nostres estimats Pirineus, per fer un homenatge, més enllà dels gentilicis, a aquests altres apel·latius de la gent d’un poble tan ben parits; i una i tercera, que mai dels mais ens constituiríem, jurídicament, en cap associació, ni hi hauria assemblees de res, ni tindríem cap tresorer i ni altris comèdies burocràtiques. Volíem ser lliures i sobirans per escollir el nostre camí!
Així va néixer el grup Camina, que pocs mesos després, vam rebatejar com a Plataforma Camina, no perquè fos més alternatiu i contemporani, com podríeu pensar, sinó per posar en valor la importància de salvaguardar les plataformes dels camins, com a element estructural de primer ordre en la seua conservació. D’altra banda, l’adopció circumstancial del sobrenom de garravons (nom ribagorçà dels fruits dels rosers silvestres) no tenim clar quin orígens va tenir, però, fa molt anys, un gran botànic català, ens va explicar, des d’un tossal vistós, que ja en època dels romans, vora els camins, es plantaven garraveres o gavarreres (en català normatiu) per reconèixer els recorreguts a seguir. Els rosers i les seues fragàncies han esdevingut, doncs, senyals naturals del passat, del present i del futur dels camins. Potser per això, la memòria dels nostres cossos ens ho van recordar, un cop més, atzarosament. Per últim, hores d’ara, nostra plataforma continua sense constituir-se en res formal, però, treballa formalment, de forma coral, terme aquest que també és molt alternatiu, però, en el nostre cas, té a veure amb les nostres virtuts musicals envers el cant. Ep! Una darrera asseveració: volem gaudir de l’ancestral necessitat de caminar i prou.
Aquest estiu tornàrem a la càrrega i organitzàrem, per generació quasi espontània, una segona edició de curs d’estiu, novament amb el suport incondicional de la Universitat de Lleida i les institucions locals, sota el títol Acer, ciment i aigua: el patrimoni hidroelèctric de l’Alta Ribagorça, amb una trentena de participants. També, abans i després del curs, hem treballat, directa o indirectament, en la recuperació d’esglésies i d’elements patrimonials en risc, com per exemple, dues piques baptismals desaparegudes del que nosaltres anomenen l’altre romànic. Un romànic que no és, per desgràcia, Patrimoni de la Humanitat, però que, malauradament, és invisible per a uns alhora que temptador i pecaminós per a d’altres. Sant Cerni n’és un exemple i, per això, l’anem recordant acompanyats, fins i tot, de possibles mecenes privats.
El futur dirà que serà de nosaltres, els platafòrmics dels camins dels Pirineus! Més enllà de les pròtesis de maluc o de genoll, no ens preocupa res de res. Potser sí, en un futur immediat, el setanta cinquè aniversari de la creació de l’ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana), però, tot al seu temps!
Per acabar, quan arribi el moment de deixar-ho, noves generacions de garravons caminaran, lliures i sobirans, per aquesta meravellosa xarxa de camins històrics dels Pirineus, un gran país de muntanyes, boscos, aigua… i camins. Ah! I els cossos d’aquest nous garravons, com deia la graduada en medicina de Boí, de ben segur que treballaran per conservar i protegir la memòria dels camins que haurem gaudit amb plenitud, al llarg de les nostre vides, per culpa del maleït costum de caminar.
Els Cinc o Sis!
Nota: Durant aquest enriquidor camí de prop d’un lustre, els Cinc hem passat a ser Sis, però, si us plau, no ens feu canviar el relat, per saber, senzillament, quants garravons som! Potser en som més dels que ens pensem!