Aquest recorregut té diferents virtuts que el fan, per a mi, extraordinari, perquè permet descobrir la mitja muntanya de la solana cerdana, sempre poc valorada. Una de les principals virtuts està en el fet que és un recorregut circular; també ens permet recórrer camins antics amb una forta petjada humana que llegirem en la pedra seca que trobarem en tot el recorregut (ponts, feixes, cabanes, corrals…) encara que, malauradament, molts en estat d’abandonament; tanmateix, aquest recorregut connecta el nucli de Ger amb tres nuclis despoblats o semi despoblats del seu municipi: Sant Pere, Montmalús i la casa de Coforn, on encara podem identificar certa estructura d’organització del nucli i restes patrimonials d’un passat recent i llunyà. Finalment, ens permet tant endinsar-nos en la frondositat del bosc de ribera de dos torrents, el de Montmalús i el de les Valls o Coforn, com enlairar-nos per prats i pastures característics de la mitja muntanya amb mates de bàlec (d’un groc esplèndid a la primavera), tot caminant entre pissarres, esquistos i afloraments de granit ben blanc.
Topoguia + Crono:
00:00 – Església de Santa Coloma de Ger. Sortim carrer amunt, cap a ponent, cap a Sant Pere.
00:11 – Nucli de Sant Pere. Només arribar al nucli, a la dreta, trobem el senyal del SC-143 que agafarem per endinsar-nos al torrent de Montmalús (foto1).
00:25 – Travessem el torrent de Montmalús per on es pugui (no hi ha passera), seguim el senyal SC-143. Dues opcions: per baix, a través dels prats; per dalt, seguint un antic rec. Ambdós es troben per continuar com un camí més ample.
00:41 – A la nostra dreta veiem un pontet en pedra seca i ciment (foto2) que permet travessar el torrent i accedir als prats situats a l’altra banda.
00:50 – Curiosa caseta amb funció de WC (foto3).
00:54 – El corriol surt a una pista (SC-140) que enfilem a l’esquerra.
00:59 – Trencall a la dreta d’on surt un camí barrat per una porta metàl·lica i que agafarem (foto4).
01:15 – Fent ziga-zagues per aquest camí (foto5) arribem a Montmalús. Font de Sant Bonaventura (foto6). Travessem el nucli (foto7) i ens enfilem fins a la pista que ve de Gréixer (SC-141). Continuem pujant a la dreta. Passem una granja de cabres habitada.
01:43 – Arribem a un trencall on deixem la pista de l’esquerra, que ens portaria fins a Meranges, i continuem a la dreta on trobem un bonic i important salt d’aigua, el Clot del Botàs (foto8). Continuem per la pista amunt.
01:48 – Trencall a l’esquerra que no seguim, sinó pel camí que s’intueix a la dreta (i que va ser aprofitat per passar una conducció d’aigua), just a sota. Davant nostre veiem tota la vall del torrent de Montmalús i el nucli, així com la serra dels Corrals Blancs (foto9).
(Una opció és continuar per la pista (SC-141) fins al trencall una mica més amunt i agafar la pista (SC-164) que surt a la dreta i que porta al mateix lloc. Per sobre d’aquesta cruïlla hi ha un important llosser)
01:55 – Baixem i trobem a l’esquerra els Corrals Blancs entre els afloraments rocallosos (foto10). El seu nom li donen les pedres de granit blanc amb les quals estan fets (foto11). Aquí enllacem amb la pista (SC-164). Podem continuar recte avall a través de les pastures o continuar per la pista (SC-164).
02:23 – Cruïlla. Continuem a l’esquerra per la pista (foto12) que ens portarà a Coforn (SC-140).
02:38 – Coforn (foto13). Travessem com podem el torrent. Girem a la dreta, a l’esquerra deixem la casa.
02:39 – Desviació. Agafem el camí que baixa a la dreta (SC-142) de Coforn a Ger pel torrent de les Valls o de Coforn. Trobarem cabanes, llossers, feixes,… El mateix camí en molts trams és una important obra en pedra seca (foto14).
03:08 – Passera a la dreta per travessar el torrent (foto15). Importants construccions en pedra seca ben conservades. Seguim a l’esquerra pel corriol.
03:10 – Font del Puet (foto16). Bonic espai arranjat amb taules. A sota veurem el Pont de Ferro, construcció anterior a l’invent de la soldadura, que permet a la sèquia de la solana salvar el torrent. Des de la font planegem pel camí que d’allà surt cap a Ger.
03:20 – Dipòsit vell de Ger. Des d’aquí seguim avall cap a la dreta. Davant nostra ja veiem el campanar de Santa Coloma.
03:25 – Santa Coloma de Ger
(Totes les fotos són de Sara Aliaga)
SANTA COLOMA de GER
El primer esment de la parròquia de Ger s’ha de cercar en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell de l’any 819 (encara que segurament redactat al final del segle X). L’any 1026, l’ardiaca Pons feu un llegat a Santa Coloma de Ger: un mas que havia comprat a Baró juntament amb un graner i diverses terres. Com la majoria de parròquies del deganat de Cerdanya, fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona entre el 1312 i el 1314.
La porta d’ingrés a l’església situada a ponent data del 1740. L’església fou completament reconstruïda el segle XVIII.
És un edifici completament adaptat al desnivell del terreny. De l’antiga església no queda aparentment res. L’actual edifici consta de planta rectangular. Amb una nau central i dues laterals, la de migdia està afegida i és visible des de l’exterior. L’entrada està a ponent, on es conserva l’antiga porta sobre la qual hi ha una ull de bou. En façana s’aixeca la torre campanar de dos cossos, amb un ull a cada cara, cobert per una coberta de quatre vessants de rajol, fins el 2012, en què s’ha cobert de pissarra.
Procedent de Santa Coloma de Ger es conserva, actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya, una bella talla romànica de la mare de Déu. És especialment remarcable per la seva puresa de línies. La Mare seu, com a Ix, sobre un coixí policromat col·locat sobre un cofre escambell, els muntants del qual són ornats amb motius vegetals. Pertany al tipus de marededéus vestides amb tres peces (túnica, mantell en forma de casulla i vel), del qual tenim excel·lents exemples a Talló, a Ix i a Targasona. La túnica és vermella i a l’altura del coll deixa veure un galó brodat. També ensenya la punta de les sabates. Porta un mantell verd brodat, posat com una casulla lleugera, aixecada amb els braços. El vel vermell, ornat amb flors, és més llarg que no pas el de les marededéus de Talló, Ix, Targasona i Saneja; li arriba fins al nivell del colze. Cara allargada de la mare, d’ulls en punta d’ametlla. El Nen seu al mig de la falda. Vestit amb túnica clara de flors adornada amb un galó a l’altura del coll. Porta toga vermella. La mà esquerra aguanta el llibre de les Escriptures, obert, col·locat sobre un genoll, mentre que amb la dreta beneeix. La talla data del segle XIII. El 17 de setembre de 1925, el bisbe de la Seu en la seva visita pastoral manà que aquesta imatge fos traslladada al palau episcopal, la qual cosa l’ha portat a ocupar un lloc a la llista de les supervivents a la destrucció del 1936.
La porta de l’església, desplaçada a ponent en el segle XVIII, conserva un conjunt de ferramentes procedents de la porta romànica que era situada a migdia. Cadascun dels batents conserva una sèrie de tres ferros forjats en època romànica. Presenten les típiques tiges amb volutes a banda i banda, recordant una decoració floral en el seu conjunt. La part superior de la porta està decorada amb un motiu semblant. La porta està feta en carreus escairats de marbre rosa d’Isòvol i presenta en la dovella central un relleu. A banda i banda, en els brancals, hi ha dos carreus esculturats: en el de la dreta es representa un ocell que podria tenir a veure amb l’advocació a Santa Coloma i l’ocell que apareix a l’escut de la població. En el brancal de l’esquerra es representa una figura humana i figures animals interpretats com a gossos. L’imaginari popular explica que és la reproducció de la Llegenda de “La Gossada d’en Ferran”. Diu la llegenda:
“Un diumenge de primavera, un ric propietari de Ger anomenat Ferran caçava amb els seus magnífics gossos, la seva gossada, quan de cop i volta sorgí una llebre. Perseguint-la passà per la vora de l’església en el moment de l’elevació, a la misa. Li digueren que es detingués i adorés al Senyor, a la qual cosa ell contestà: – No em detindré mai, encara que m’ho demani el mateix Déu-. En dir això el cel es tornà negre i caigué un veritable diluvi.
Diuen que les nits de tempesta els pagesos podenen sentir el caçador i els seus gossos, condemnats a vagar per les valls i muntanyes en una fantàstica cursa que no té fi.
A la portalada nova de l’església de Ger hi ha gravats un caçador i uns gossos que diuen representar en Ferran i la seva gossada.”
Bibliografia:
Maties Delcor: Catalunya Romànica. VII La Cerdanya/El Conflent. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1995. Pàg. 141-142.
Manel Figuera et alii: Llegendes de Cerdanya. Farell editors. 2001
SANT PERE de GER
El més destacat del llogarets són les restes de l’antiga església, avui en ruïnes. Fou una església dependent del monestir benedictí de Tavèrnoles. Es documenta des de l’any 972, que Ramon llegà una peça de terra a l’església de Sant Pere situada a la vil·la de Ger. L’any 978 el comte Borrell I d’Urgell donà al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles un mas situat a la vil·la de Ger i també l’església de Sant Pere fundada en aquest mas. La vinculació de Sant Pere de Ger a Sant Serni, com a cel·la monàstica, es comprova en l’acta de consagració del monestir de Tavèrnoles de l’any 1040. La possessió d’aquesta església degué ser discutida al cenobi pels comtes de Cerdanya, que renunciaren als seus drets l’any 1079 mitjançant una concòrdia signada pel comte de Cerdanya Guillem Ramon I i l’abat Ramon. L’any 1268 el bisbe d’Urgell, Abril, i l’abat de Tavèrnoles, Bernat, establiren una convinença per la qual es va reconèixer que les esglésies de Sant Pere de Ger i Sant Esteve de Riufred eren exemptes i pròpies de l’esmentat monestir.
Actualment només resten les quatre parets i la porta del que hauria estat l’església de Sant Pere i una casa amb era adjunta, també molt malmesa degut a l’abandó. De planta rectangular presenta una porta a l’est amb dovelles de marbre rosat d’Isòvol i arc peraltat amb clau central. A l’interior, al costat dret de l’entrada es conserva encastada a la paret la pica d’aigua beneïda i, a la paret meridional, les restes d’una capella amb arc de mig punt fet amb tècnica de llibret que amagaria una obertura més antiga també amb arc de mig punt i que està amortitzada. La paret de ponent presenta les restes d’una porta amb arc de mig punt fet amb tècnica de llibret que connectaria la capella amb les dependències posteriors ara en ruïnes. L’interior de l’església conserva en alguns llocs l’arrebossat de calç.
Bibliografia:
Maties Delcor. Catalunya Romànica. VII La Cerdanya/El Conflent. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1995.
MONTMALÚS
Les primeres referències són de l’any 1030, on apareix com l’alou de Momaluz. No va tenir llum elèctrica fins a les acaballes del segle XX. El nucli estava format per tres cases: cal Guisó, la de dalt, cal Marçal i la de Baix. Amb una economia autosuficient vivien del que donaven els horts i el bestiar (vaques i cavalls i ovelles). Montmalús es va despoblar l’any 1960, encara que darrerament s’ha restaurat alguna casa.
Bibliografia:
Martí Solé; Oriol Mercadal: “A Niula la gata hi miula”. Revista Cadí–Pedraforca. Núm. 21. (tardor-hivern 2016) pàg. 54-55
FONT de SANT BONAVENTURA
Es tracta d’una capella de pedra relligada amb ciment i coberta amb un llosat sobre encavallada de fusta la qual és força curiosa. La font té un dipòsit de reserva tancat per una tampa de fusta que ha desaparegut així com el mosaic que representava al sant titular. Brolla aigua segons la climatologia.
FONT del PUET
La font és una petita construcció en pedra del país lligada amb ciment de la qual surt un tub de PVC per on brolla aigua constantment i cau en una petita pica. L’entorn està arranjat amb taules i bancs, és ombrívol i molt agradable. Cal significar que és tradicional que pel dilluns desprès de la festa major (El Roser de Ger), a primers de setembre, es faci un berenar popular. L’aigua es pot classificar com a tova, amb uns baixos continguts de calci i magnesi que la fan una aigua poc mineralitzada. El seu contingut en residu sec és molt baix.
PONT de FERRO
Aqüeducte de ferro construït per a que la Sèquia de la Solana en el seu tram final salvi el desnivell del torrent de les Valls. Està recolzat en l’extrem oest sobre un pilar de pedra i a l’est per un contrafort del terreny construït en pedra seca actualment restaurat i relligat amb ciment. Posterior és el pilar central de ciment. El més destacable és que les seves parts estan lligades amb claus de ferro, la qual cosa situa la seva construcció amb anterioritat a l’aparició de la soldadura. Pel que hom observa, el pont de ferro cobria totalment el desnivell que havia de salvar la Sèquia de la Solana en creuar el torrent de les Valls, un pilar quadrangular fet en pedres el sustentava en el seu extrem oest abans de recolzar-se en el terreny per on continua la sèquia. Aquesta part es deuria malmetre i va ser reforçada, posteriorment, amb ciment i planxes d’alumini. Seria en aquest moment quan es construiria el pilar central de formigó i es reforçaria l’extrem est.
