SECCIÓ: EL MIRADOR

100 Fites. Un projecte per a la desconnexió

Introducció

Fa tres estius, tornant dels Alps amb els meus fills i amb la meva jubilació professional ben propera, vaig pensar en fer un projecte especial de més llarga durada que els habituals quan hem practicat excursionisme o alpinisme. Aquest projecte havia de tenir com a característica fonamental sortir de casa caminant i, després d’un gran recorregut, tornar-hi. Vaig pensar que pujar caminant fins el Pirineu, travessar-lo del Mediterrani al Cantàbric en els dos sentits, per la vessant francesa i l’espanyola, i baixar una altra vegada a casa podia ser una bona experiència. El meu company de muntanya de tota la vida, en Jaume, s’hi va apuntar, ja que es jubilava igual que jo. Érem dos per tot el projecte.

Vàrem esmerçar més d’un any en preparar-lo (recorregut, logística, allotjaments, material) i, finalment, només restava posar-li nom: el titulàrem 100 Fites. En primer lloc, perquè ens sortien cent etapes d’un dia cadascuna per completar el recorregut i, també, perquè el desnivell positiu superava els 100.000 metres i una distancia aproximada de 2.300 quilòmetres.

El recorregut

Primer tram: Barcelona a Banyuls de la Marenda (GR 92 nord), etapes 1 a 11
La caminada es va iniciar a la Vall d’Hebron (Barcelona) el dia 3 de juny del 2018. En les següents etapes vàrem seguir estrictament el GR 92 nord fins a Tossa de Mar, per acabar 10 dies després a Vilajuïga (Alt Empordà). Després de 48 hores de descans vam passar a Banyuls de la Marenda (etapa número 11).

Segon tram: Banyuls de la Marenda a Hendaia (GR 10), etapes 11 a 53
Només començar el GR 10 vàrem constatar que les condicions, el desnivell i la logística serien molt mes dures que en el primer tram. Només en la primera etapa ja vam fer més de dos mil metres de desnivell positiu. Si la travessa de l’Albera va ser dura, quan vàrem entrar a l’Ariège, la sensació de solitud, els boscos espessos i els grans desnivells ens varen impressionar. Creuar l’Albera, la Cerdanya francesa i l’Ariege ens va costar dotze etapes (11 a 33). A partir d’aquí, vàrem entrar en els Alts Pirineus francesos.


El Midi d’Ossau des del refugi d’Ayous

La darrera part del GR 10 discorre per la Baixa Navarra, amb desnivells mantinguts i paisatges impressionants per la seva verdor. Finalment, vàrem arribar a Hendaia, en una setmana d’onada de calor tremenda i temperatures de fins a 35 graus que ens varen exigir un esforç addicional.

Tercer tram: Hendaia a Cap de Creus (GR 11), etapes 54 a 91
Després de quatre dies de descans i recuperació de l’esforç, vam iniciar el recorregut de tornada que ens portaria des del Cabo de Híguer fins el Cap de Creus seguint el GR 11. Les primeres etapes són llargues de recorregut (30 km), però la bondat del disseny, les condicions del terreny i la recuperació (és zona de menjar fàcil i exquisit) ens permetien anar amb certa comoditat i gaudir del paisatge.

Després del càmping de Zuriza vàrem entrar de ple en el Pirineu central, que és una àrea ben coneguda per nosaltres de les campanyes estiuenques dels 3.000 catalogats que hem fet els darrers anys. Finalment, després de creuar tota la vall del Vallibierna i la dura baixada per la vall de Salenques vam arribar a Conangles. Estàvem de nou en territori català i ens dirigíem al Cap de Creus en la darrera part del recorregut del GR 11. Travessàrem el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, seguírem cap a la vall de Cardós i, posteriorment, através del port de Baiau, entràrem en territori andorrà (etapes 72 a 78).

Creuar Andorra va ser magnífic, amb molt bon temps i els boscos i prats estaven en el seu màxim esplendor. Vàrem seguir cap a Puigcerdà, Planoles, Núria i Setcases, travessant el punt mes alt de tota la travessa, el coll de Nou Creus, a 2.800 metres, amb un fred considerable, boira i fort vent. De Setcases, direcció est, vàrem creuar tota l’alta Garrotxa, fins arribar a Maçanet de Cabrenys per entrar a l’Alt Empordà. Finalment, arribàrem al Cap de Creus el 21 de setembre a les 12 del migdia. Havíem aconseguit, doncs, creuar el Pirineu en les dues direccions (anar i tornar del Mediterrani al Cantàbric) i ens quedava baixar a Barcelona en els propers dies. Aquest mateix dia resseguírem la costa fins a Cadaqués, per acabar allí la etapa numero 91.

Quart tram: Cap de Creus – Barcelona (Cami Sant Jaume i GR 83), etapes 92 a 100
En la primera etapa vàrem arribar a Vilajuïga. Des de Vilajuïga, per no repetir l’itinerari de pujada, vàrem seguir el camí de Sant Jaume català, en direcció sud-oest, passant per Figueres, Pontós, Bàscara, Sarrià de Ter, Anglès i Sant Hilari Sacalm. Just abans d’arribar a aquestapoblació, deixàrem el camí de San Jaume i vàrem seguir pel GR 83 o camí del Nord, que uneix Mataró amb el Canigó. De Mataró, resseguint la costa fins a Sant Adrià del Besòs i pujant per la vessant nord del riu, vam arribar a Montcada i, l’1 d’octubre, a la Vall d’Hebron, després de 4 mesos, cansats, però satisfets pel repte aconseguit.

Logística i allotjaments

Preparar el recorregut va suposar examinar etapes, desnivells, viabilitat dels trams, posta a punt física, material, allotjaments i molts altres detalls que no volíem improvisar. Tot plegat, va portar un any. Vam utilitzar un munt de mapes: els comarcals de Catalunya per al GR 92, Camí de Sant Jaume i GR 83; els francesos Carte de Randonnées IGN per a tot el GR 10; els de l’editorial Alpina per al GR 11, la majoria a escala 1:25.000 i alguns a escala 1:40.000. El nombre de mapes consultats va ser d’una trentena.

Les guies del Sender de la Mediterrània (editorial Alpina) per al GR 92, la web del GR 10, la Senda Pirenaica de l’editorial Alpina, la guia del Camí de Sant Jaume català i la del GR 83 ens varen ser molt útils per a la preparació i seguiment del trajecte. Logísticament, portàvem 4 ó 5 mapes i cada quinze o vint dies algun amic o familiar en els recollia i ens portava els que necessitàvem per a les següents etapes. Vam dissenyar les 100 etapes i els corresponents allotjaments. En petits hotels, en el primer tram, gîtes i refugis, en el segon i tercer trams, i petits hotels o albergs en el quart tram. La majoria els vàrem contactar i contractar on-line i, els altres, per telèfon. Vam ser molt afortunats i no ens en va fallar ni un. En el Pirineu navarrès, en un parell d’etapes, vàrem utilitzar el que allí coneixen com a “voy i vengo”. Consisteix en què en un punt final de la etapa que no té allotjament et recullen amb un vehicle i t’apropen a l’hotel o alberg on passes la nit i l’endemà, a primera hora del matí, et tornen a deixar al mateix punt de recollida. A la web que vàrem crear, a més de la descripció de cada etapa també hem afegit un comentari de l’allotjament amb una valoració del lloc en si mateix i del tracte i acollida que hem rebut.

Material i preparació

Volíem anar el més lleugers possible de pes. La motxilla, de 33 l amb una funda adaptable per la pluja, la vàrem omplir de material tècnic lleuger. De roba, l’imprescindible: dues samarretes, dues mudes (calçotets i mitjons), una segona capa de més abric, un plomes lleuger i un goretex, pantalons curts i llargs i uns pantalons d’aigua. Necesser per a la higiene i sabó per a la roba, un cordill 7 ó 8 metres amb agulles per poder estendre la bugada. Guants i barret pel sol i un de llana pel fred. Ulleres pel sol, crema protectora i una petita navalla. Aigua en cantimplora. Rellotges tècnics per recollir totes les dades de cada etapa. Un petit ordinadorper poder escriure diàriament les cròniques i enviar fotografies, vídeos i ressenyes. Una font d’energia recarregable amb llum solar. En conjunt, entre 8 i 10 quilos cadascú. Capítol a part, el calçat. Utilitzàrem sabates lleugeres esportives, de les quals vam gastar la sola i part de la coberta cada 1.000 quilometres aproximadament. És a dir, tres parells cadascú. A Hendaia vam fer el primer recanvi i al Cap de Creus, el segon.

La preparació física, fent trams durant els caps de setmana, va ser mes intensa a la primavera,ja que la nostra feina no ens permetia preparar-ho amb mes freqüència. La nutricionista Toña  Lizarraga (UAB) ens va aconsellar amb l’alimentació, amb analítiques prèvies per veure la nostra situació física, i complements vitamínics, aminoàcids i suplements que ens va recomanar. Finalment, vàrem tenir l’assessorament online de l’empresa TAIKO Meteorologia, que ens va ser de molt servei.

Conclusions

Pensem que l’edat no és un obstacle per gaudir del senderisme a la muntanya. Cal adaptar-se a les condicions físiques de cadascú i caminar sovint, sempre que es pugui. Creiem que caminar, a qualsevol edat, és beneficiós per a la salut, però també per continuar aprenent al passar pels diferents territoris, per poder reflexionar durant les caminades: de fet, no hi ha millor manera de conèixer els indrets de la nostra geografia que caminant. És una activitatespecialment adequada en la jubilació per mantenir-nos estimulats, informats, actius i  poder mantenir una bona qualitat de vida. Caminar, jubilació i salut és una trilogia imprescindible per gaudir de la vida en aquesta edat i desconnectar de l’actualitat abassegadora dels nostres dies. Un aspecte destacable és la il·lusió que comporta preparar un projecte (més o menys complex) i, desprès de fer-lo, gaudir recordant-ho. En els Pallars i l’Aran hi podeu trobar multitud de rutes de senderisme de tot tipus on poder gaudir d’aquesta activitat. L’1 d’octubre de 2018 vàrem fer la darrera etapa, numero 100, del projecte que havíem començat a la primavera i vam acabar a la tardor. En Jaume i jo iniciàvem així la nostra jubilació professional. L’experiència ha estat inoblidable i ens ha permès desconnectar per iniciar una nova etapa de la nostra vida.

Referències

Càceres, Enric i Canet, Jaume; Els Pirineus en 100 etapes; Revista MUNTANYA, número 930, setembre 2019, pàgines 11-19.
https://travesiapirenaica.com/gr10/gr10.php
https://es.wikiloc.com/wikiloc/user.do?id=3970548 (descripció de totes les etapes)

L’arribada de la jubilació després d’una llarga trajectòria laboral sol comportar, en la major part dels casos, un període de reflexió, de replantejament vital, per reubicar-se en el món d’una manera més tranquil·la i serena. Enric Càceres i Jaume Canet, ex-professionals de la medicina, no van seguir aquest patró: ans al contrari, els faltà temps per calçar-se les botes i creuar els Pirineus de punta a punta (ep, d’anada i tornada!). En total, 2.300 quilòmetres i quatre mesos de ruta. I no, no va ser una bogeria improvisada durant la festa de comiat, sinó que ho van estar preparant minuciosament al llarg d’un any.

Abans de jubilar-se, Enric Càceres era traumatòleg a l’Hospital Germans Trias i Pujol i Jaume Canet era anestesiòleg  a l’Hospital Universitari Quirón Dexeus

Scroll to Top