Mentre escric aquesta reflexió sobre mobilitat no motoritzada i exercici a l’aire lliure en temps de COVID19, Espanya és el país més afectat del món en termes relatius (2.500 casos/milió), seguit a Europa per Suïssa, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Alemanya, França i el Regne Unit. En aquest context, el govern espanyol ha fet gala d’haver adoptat les mesures de confinament més dràstiques d’Europa (i des del govern català s’ha demanat reiteradament un confinament també molt estricte i prolongat). Ben aviat haurem de valorar si aquestes han estat també les mesures més idònies i efectives per combatre la pandèmia.
Algunes iniciatives ciutadanes han demanat de suavitzar les mesures de confinament en relació a col·lectius vulnerables com ara persones amb autisme o els infants en general. Menys ressò ha tingut la crítica feta des del medi rural, posant en qüestió que fos necessari aplicar un confinament amb la mateixa intensitat a les zones urbanes densament poblades que a les zones rurals menys densament poblades o fins i tot despoblades. Cal recordar en aquest sentit que Espanya és, d’entre els països amb més població d’Europa, l’estat que mostra una distribució territorial més desigual, amb extenses zones quasi desertes tal com subratlla el conegut lema de “la España vaciada”. El diari digital El Salto ha estat potser l’únic mitjà de comunicació que ha entrat en el debat, donant veu a reflexions fetes des del camp gallec o des de Castella la Manxa. Com deia Miguel Esquembre des d’Extremadura, “es difícil explicar a mis criaturas porque no podemos dar un paseo por una calleja dónde no te encuentras nunca con nadie”. També a Catalunya, recentment, s’han aixecat veus que qüestionen les mesures de confinament, específicament pel que fa a l’accés a l’horta d’autoconsum, a través d’un manifest que en poques hores ha aplegat més de 17.000 signatures. En aquest debat ha aflorat el terme urbanocentrisme per qualificar l’aplicació al camp de polítiques dissenyades per a la ciutat.
A l’hora d’analitzar les mesures que restringeixen la mobilitat per evitar la difusió de la pandèmia, cal subratllar que el virus del COVID19 no es transmet a través de l’aire sinó a través del contacte amb secrecions respiratòries d’una persona infectada, essent poc probable la transmissió a distàncies superiors a 1 ó 2 metres. Per consegüent, les mesures aprovades pels diferents països tendeixen a reduir els contactes entre persones al mínim imprescindible i mantenint una distància de seguretat d’almenys 1,5 metres.
Dit això, després d’analitzar i comparar les restriccions aprovades i publicades als webs oficials de diferents governs europeus, Espanya és l’únic estat que no contempla la suavització del confinament per fer una activitat física no productiva o no vinculada directament a una necessitat diferent a l’exercici de la pròpia mobilitat.
Suïssa és el país més afectat per la pandèmia després d’Espanya, i tanmateix s’hi han prohibit solament els agrupaments a l’espai públic de més de 5 persones (que han de guardar una distància de seguretat de 2 metres). Aquests espais públics inclouen específicament els camins. Al respecte, Suisse Rando, ha difós un seguit de recomanacions que contemplen el manteniment de la distància de seguretat als camins, caminar en solitari o amb una persona de la pròpia llar, no barrejar persones grans amb infants, practicar les regles d’higiene de tornada a casa. També fer pícnic (atès que els serveis estan tancats) i evitar les excursions de muntanya per prevenir situacions de risc. Suisse Rando recomana l’ús de la xarxa equipada de 65.000 km de camins per desplaçar-se a peu prop de casa i no haver d’emprar el transport col·lectiu.
A Itàlia, epicentre de la pandèmia, està permès fer activitat motriu a l’aire lliure a peu o amb bicicleta en solitari o en companyia de membres del clos familiar, fet que permet per exemple que un progenitor pugui sortir al carrer acompanyat d’un infant per dur a terme activitats permeses o simplement activitat motriu prop del domicili. És interessant la circular del Ministeri de l’Interior de 31 de març, reiterant que la finalitat de les prohibicions i limitacions imposades és l’exigència de prevenir i reduir la propagació del contagi, però aclarint que cal ponderar l’aplicació de les mesures adoptades tenint en compte l’especificitat de les situacions concretes.
A França son permesos els desplaçaments, solament a peu, de caràcter breu, d’una hora màxima de durada, i dins d’un radi de 1 km des del lloc de residència, individualment, amb animals de companyia o amb altres membres del mateix domicili. Per aquest motiu la Féderation Française de la Randonnée Pédestre (FFRP) ha habilitat un aplicatiu que permet als usuaris delimitar la seva zona de confinament.6
El cas de Bèlgica resulta especialment significatiu perquè, essent el país amb més casos de COVID19 després d’Itàlia, inclou dins les excepcions per raons de necessitat o urgència, específicament “les activitats físiques a l’aire lliure, respectant la distància social (marxa, jogging, bicicleta)”, en solitari o en companyia de membres de la mateixa llar.
El Regne Unit ha estat dels últims països en decretar el confinament, però dintre dels motius very limited que contempla per sortir de casa hi ha específicament la de fer “una forma d’exercici al dia, p.e., una correguda, passeig o sortida amb bicicleta, en solitari o amb membres de la família”. Aquest exercici es pot dur a terme en parc urbans i espais rurals de proximitat a l’habitatge. Els Ramblers, l’entitat que defensa els camins públics al Regne Unit, ha denunciat que alguns propietaris hagin tancat camins públics aprofitant la pandèmia, limitant així les oportunitats de la població local de fer exercici prop del seu lloc de residència.
A Alemanya, es pot romandre a l’exterior en solitari o amb altres membres del cercle íntim, però també està autoritzat l’esport individual i l’exercici motriu a l’aire lliure. De fet, hom està promovent el transport en bicicleta com a alternativa al transport col·lectiu amb la finalitat específica de combatre l’expansió del coronavirus.
Espanya és una excepció, la resta de països fan compatible la reclusió amb alguna forma d’exercici controlat a l’aire lliure, en major o menor mesura, sense distingir entre àrees rurals i urbanes. Tos els països consideren l’activitat motriu (fins i tot esportiva) a l’exterior, amb els beneficis físics i psicològics associats, com una necessitat social bàsica que la ciutadania pot exercir responsablement dins d’uns paràmetres de seguretat. Contràriament, Espanya ha proscrit tota activitat motriu a l’exterior i des de les administracions i els mitjans de comunicació s’ha transmès a la ciutadania el missatge que qualsevol persona que trenqui el confinament establert està tenint un comportament incívic i atempta contra la salut pública, sense cap altra consideració. Això ha desembocat, per exemple, com hem vist, en hostilitat social envers determinats col·lectius vulnerables amb necessitats específiques a les ciutats.
Cal recordar al respecte que el confinament a casa no és una finalitat per ella mateixa sinó una mesura extrema que limita drets fonamentals de la ciutadania amb el propòsit d’evitar el contacte entre persones que vehicula el contagi. L’aplicació de la norma sense ponderació està portant a confinar poblacions en les quals el contacte humà ja era molt limitat o esporàdic i amb una àmplia distància de seguretat, com ara al disseminat o als nuclis rurals poc poblats, o fins i tot en hàbitats periurbans poc densificats (urbanitzacions), i està criminalitzant practiques socials a l’aire lliure que es duen a terme en solitari o en companyia de membres del propi habitatge sense risc per a la salut pública.
En suma, l’acció política espanyola ha estat certament draconiana i, en la meva opinió, també autoritària, però aparentment no més efectiva pel que fa a l’evolució a l’alça de la pandèmia, i no sembla que hagi ponderat justament els factors de risc objectius, tampoc els beneficis i els perjudicis reals per a la salut pública d’un confinament prolongat de la població.
