Ha arribat l’estiu i la calor i potser les vacances per a molta gent. El tòpic diu que és una bona època per llegir, a la fresca, llibres ben gruixuts i distrets. Siguem, doncs, tòpics, però no típics, perquè us proposem una novel·la que es desvia (i bastant) de la línia habitual d’aquesta secció. En primer lloc, perquè no va de camins ni de caminar (?). En segon lloc, perquè és policíaca (!). I, així, què hi fa aquí? El último barco, del gallec Domingo Villar, contrasta amb els trepidants best-sellers escandinaus i nord-americans, farcits d’assassins en sèrie i de cadàvers i amb girs de guió espaterrants. I és que la vida de l’inspector Leo Caldas, de la policia de Vigo, i els casos que investiga podríem dir que flueixen a quatre quilòmetres per hora, és a dir, a ritme de caminada.
Solitari, reflexiu, melancòlic, Caldas també ha d’estar pendent del seu pare vidu i de la participació, obligada, en un programa de la ràdio local que comparteix amb un presentador a qui detesta. En fi, ja es veu que és un personatge diferent, en les antípodes dels detectius arquetípics del cinema i la literatura.
Si el llibre us atrapa, sapigueu que és el tercer d’una sèrie que inclou Ojos de agua (fluixet) i La playa de los ahogados (molt bo).