La reedició de Matins de l’Aran ens apropa a una de les obres de Teresa Pàmies. Ja tenia seixanta-dos anys quan la va escriure. Són deu relats narrats en primera persona, per bé que no es tracta d’un llibre autobiogràfic. L’autora de bon principi ja aclareix que és un llibre «entre viscut i anhelat, entre real i fabulós, entre informatiu i quimèric». No és «un llibre de viatges ni tampoc un dietari» o un «panegíric de la Vall d’Aran» i, en canvi, hi apareix «la història recent que mai no trobem a les guies i als manuals erudits». En efecte, aquesta obra és un retrat de l’Aran de finals dels anys setanta del segle XX i ens arriba a través de la literatura: deu matins de deu dies de vacances, deu històries amb diversos personatges i deu escenaris diferents: Bausen, Les, Bossòst, Arties, Uelhs deth Joeu, Hòs (França), Vielha, Canejan, Salardú i Baqueira. Però no és només un retrat geogràfic i sociològic; és també el retrat de la Teresa Pàmies i d’una generació que va viure tota mena de dificultats econòmiques, socials i polítiques per culpa d’una guerra i d’un llarg exili.
(Ressenya escrita ad hoc per Núria Garcia Quera, prologuista de l’edició)