Sylvain Tesson és el què, a mitjan segle XX, se’n diria un aventurer: ha viatjat per arreu, ha viscut situacions extremes i, afortunadament, encara pot explicar-les. I ho diem, perquè afeccionat també a escalar façanes d’esglésies i monuments (els francesos ho anomenen stégophilie), fa uns pocs anys va patir una caiguda que el va deixar una temporada en coma i amb importants seqüeles físiques. El cas és que aquest home hiperactiu (un cul inquiet), que creu que “el moviment fecunda la inspiració”, es va deixar convèncer per un amic fotògraf de la natura per anar a les planures del Tíbet (ep! a 5.000 m d’alçada i amb temperatures de vint graus sota zero) a seguir les passes d’un felí en extinció i escàs de veure.
Total, que el moviment es transforma en espera, en aguait, en silenci, en reflexió, en emoció i en sensibilitat. I tot això és el que hi ha en les pàgines de La pantera de les neus, que no és, doncs, una crònica d’un viatge (o no només). Si de cas, seria més un recorregut pels pensaments, pels camins que el cervell pren en les llargues hores de quietud. “Al tot i de seguida de l’epilèpsia moderna, s’oposava el segurament res, i mai, de l’aguait. Aquell luxe de passar un dia sencer esperant l’improbable”, contemplant el vol dels falcons o els ramats de fornits iacs conduïts per pastoretes de deu anys.
Un altre llibre, en definitiva, per llegir a poc a poc i amb el llapis a la mà ben disposat i imprescindible per als qui van gaudir amb El leopardo de las nieves, el clàssic de finals dels 70 de l’escriptor Peter Matthiessen, el qual, per cert, no va arribar a albirar la bèstia. Una perla final: “els animals encarnen la voluptuositat, la llibertat, l’autonomia: tot allò a què hem renunciat”.
I un petit regal, aquí.