Ja fa vint anys que amb en Rafael López-Monné vam iniciar l’exercici de practicar l’objecte de la nostra activitat geogràfica professional –els camins i la mobilitat lenta– a través de la realització d’un viatge anual formatiu o d’estudi dedicat a la descoberta d’experiències interessants a peu o amb bicicleta. Vam començar pel Canigó i després s’han anat succeint camins i vies verdes a Girona, València, Astúries, Mallorca, Andalusia, Euskadi, Itàlia, França, Suïssa…
I la primavera del 2017 vam tenir una gran idea: anar de Barcelona a l’Alguer, a l’illa de Sardenya, amb bicicleta i alforges, prescindint sempre del vehicle privat. Aquest cop els companys de viatge foren el geògraf Santi Martínez Illa i el filòleg de la Universitat de Cardiff, Patrick Carlin.
L’aventura comença a casa nostra, al peu de la Rambla, al ferri que fa la línia Barcelona-Porto Torres. El viatge dura una nit i la tarifa, només amb bicicleta, és molt econòmica. Just arribar a terra sarda ja descobrim un primer testimoni del vincle històric que uneix Sardenya amb Catalunya: la Torre Aragonesa, que ens dóna la benvinguda.
Abans d’enfilar el camí de l’Alguer és imperatiu visitar l’Isola Asinara. L’illa dels Ases és accessible amb ferry des de Porto Torres, té 51 km2 i està deshabitada. Fins al segle XIX hi vivia una comunitat de pastors i pescadors. Però el 1885 el regne d’Itàlia en deportà la població per construir-hi un llatzeret. Durant la primera guerra mundial va esdevenir un camp de presoners en condicions duríssimes i posteriorment hi bastiren un presidi que no tancaria fins a les acaballes del segle XX. Aquí hi romandrien empresonats brigadistes i mafiosos notables com Raffaele Cutolo i Salvatore Riina.
No fou fins el 1999 que es va permetre l’accés del públic a l’illa, propietat de l’estat. Gràcies a aquest fet i a la seva peculiar història es tracta d’una illa mediterrània excepcionalment ben preservada. Declarada parc nacional (clic), l’Asinara només es pot visitar a peu i amb bicicleta i els vehicles de motor hi són prohibits.
El velocípede és, doncs, el millor sistema de transport per moure’s pel parc nacional i descobrir-ne els seus vestigis històrics i les platges verges. Els dos extrems de l’illa – la Punta Scorno i el Porto di Fornelli – estan units per una antiga carretera de 30 km de llarg. Per gaudir encara més de l’Asinara hi ha l’opció de pernoctar a l’antic poble de pescadors.
En aquesta part de Sardenya el cicloturisme i el senderisme hi són poc desenvolupats i no hi ha itineraris senyalitzats. La ruta de Porto Torres a l’Alguer es va haver de planificar a partir dels tracks penjats pels amants sards de la BTT a Wikiloc (que ens depararia alguna sorpresa amb camins barrats…).
L’itinerari alterna camins rurals públics (strade vicinale) i carreteres asfaltades amb poc trànsit. El tram inicial de 17 km de Porto Torres a Pozzo San Nicola és per carretera (SP34/SP57). Després seguim per camins rurals sempre propers al mar fins a l’Argentiera, una antiga ciutat minera i, ara, un incipient centre turístic d’arqueologia industrial. Situada a meitat de la ruta, en una formosa cala, és un bon lloc per passar la nit.
Des de l’Argentiera, cal pujar a Palmadula i continuar 6 km per carretera (SP18/SP69) fins al trencant del camí de Puddighinu. La ruta continua per camins rurals i forestals prop del mar fins a la platja del Porticciolo. Des d’aquest punt arribarem a l’Alguer, novament per carretera (SP55/SS127bis). A mesura que ens hi acostem la intensitat de trànsit augmenta, però la carretera disposa d’un carril-bici segregat (un poc precari) des d’abans de Fertilia. Aquesta curiosa localitat fou bastida per Mussolini en terrenys conquerits als aiguamolls litorals i després fou poblada amb exiliats dels municipis italians incorporats a Iugoslàvia després de la II Guerra Mundial.
I així s’arriba a l’Alguer, país català de Sardenya, des d’on, després de passejar pels carrers de la Barceloneta, i de sentir alguna conversa fugissera en alguerès, podem tornar còmodament a Porto Torres amb les bicicletes dalt del tren, o també en autobús.
 |
 |
Fotos: Xavier Campillo
