S’ha parlat a bastament del moviment excursionista a Catalunya i dels seus orígens en darrer quart del segle XIX. Des d’aquell moment, i sobretot des del tombant de segle, van proliferar les agrupacions, clubs o centres excursionistes, que s’han hagut d’adaptar als nous temps, però, sigui com sigui, continuen transmetent i perpetuant els valors i els beneficis del caminar.
Fixem-nos, per exemple, en l’Agrupació Excursionista de Badalona, fundada el 1925, tancada, com tantes altres, després de la guerra civil i reconstituïda de nou el 1951, ja sota el nom de Centre Excursionista de Badalona. També, com bona part dels centres germans, té dificultats per mantenir els associats (de 340 a 310, en el període 2010-2020), li costa atraure la gent jove (només un 5% de socis són menors d’edat), però, tanmateix, encara genera una trentena de sortides (senderisme, BTT, esquí) a l’any, a banda d’una dotzena de projeccions i d’organitzar la Caminada de la Regularitat. I entre els socis, o almenys entre els més veterans, encara segueix privant aquell esperit fundacional d’entendre l’excursionisme com una manera de conèixer i gaudir de la natura en tots els seus aspectes i de difondre-ho en la mesura del possible.
I tot plegat ho diem, i ara s’entendrà el perquè dels paràgrafs precedents, perquè un subscriptor del butlletí ens ha fet arribar una publicació difosa pel Centre Excursionista de Badalona, concretament un text divulgatiu d’un dels seus associats sobre La flora i la vegetació del Pirineu (clic). I ens ha retornat una mica a aquells orígens de l’excursionisme científic. El document és extens i conté precioses fotografies: que serveixi d’exemple i també de reconeixement de l’enorme tasca que es fa des d’aquestes entitats.