“Faig saber que, a mig matí d’un dia radiant, ja no sé exactament a quina hora, com que em van venir ganes de fer una passejada, em vaig plantar el barret al cap, vaig abandonar la cambra d’escriure i vaig baixar de pressa les escales per tal de sortir al carrer”. Així inicia Robert Walser aquesta obra, La Passejada. I segueix una descripció d’una jornada plena d’encontres (a la llibreria, al banc, amb una jove cantant, amb el sastre,…), amb observacions precises de les escenes més quotidianes d’un dia feiner en una petita ciutat suïssa.
Escrita el 1917, tampoc hi falten referències a les bondats del caminar i de la contemplació de la natura, ni instruccions concretes sobre com s’han d’afrontar aquestes activitats: “Els sabers de la natura i dels costums s’obren encisadors i plens de gràcia als sentits i als ulls del passejant atent que, per descomptat, mai no ha de passejar amb la mirada baixa, sinó amb els ulls ben oberts i la vista clara, si vol que se li reveli la idea més noble i serena de la passejada”.
Val a dir que Walser va morir d’un atac de cor mentre caminava pels volts del sanatori mental d’Herisau, on portava ingressat vint-i-set anys.