M’agrada endinsar-me en l’avetosa més important del Pirineu. La volta a la Mata de València ens permet gaudir d’un indret meravellós.
La pujada no es fa pesada, si es pren amb la calma que es mereix el camí. Personalment acostumo a gaudir de cada instant, sovint escoltant el sonor repic del picot que insistentment intenta foradar el tronc d’un arbre, el repetitiu cant de la mallerenga petita, i d’altres ocells com el raspinell o el pica-soques blau. A redós del Pui, el camí flanqueja el bosc, l’avetosa s’enretira i les pedres esberlades pel gel, formen nombroses tarteres sota les canals del gran massís. El riu de Cabanes a la primavera, baixa brau i cabalós. Al guanyar alçada, es perceben paratges excepcionals.
Roquissars caòtics, hereus de la força de les glaceres que varen modelar el relleu; preludi d’un camí de retorn, curull d’avets altius que desprenen la flaire de la seua oleoresina en un dia plujós de tardor, evocant aquell temps en què les trementinaires extreien amb una esquella el producte que més tard vendrien com a remei guaridor de mals bronquials. Records d’un temps de carboneres i pastures que ara romanen amagades en la memòria.
