Al vessant nord del Moixeró, prop de la boca nord del túnel del Cadí, hi trobem el torrent del Grau de l’Ós, sense aigua gairebé tot l’any. El camí del fons del torrent transcorre entremig d’una espessa vegetació rupícola i encaixonat entre altes parets calcàries que en fan una excursió diferent.
Us proposo de recorre’l fent una ruta circular que puja pel llit del torrent fins arribar al refugi del Serrat de les Esposes i que baixa seguint el camí còmode que passa per les runes de les antigues cases de Canals fins retornar al punt d’inici.
L’itinerari és molt espectacular i no té una dificultat gaire gran, únicament hi ha un pas que tingui una certa complicació. Una escala i una cadena permeten superar a través d’un forat un salt d’aigua vertical, amb un pas atlètic. És el petit repte de la caminada: un cop superat, ja no hi ha més dificultats que les possibilitats de relliscada en cas d’humitats o d’alguna hipotètica torrentada. Per això, no és gens recomanable anar-hi en època de pluges o amb previsió de tempestes.
L’origen d’aquest torrent encaixat en les calcàries devonianes del Moixeró és el conjunt de falles que va enfonsar la plana de la Cerdanya provocant un gran desnivell en relativament poc temps. La ràpida erosió de les roques calcàries va forçar un encaix profund del torrent. Actualment costa de veure l’aigua perquè normalment circula soterrada fins prop de Riu de Cerdanya, fora de l’itinerari.
En tot el tram del torrent no trobarem camí marca, i caldrà pujar pel llit sec reblert de grans còdols endevinant sempre els millors passos. El recorregut és salvatge, rústec, en un entorn encaixat on no haurem de patir pel vent, però on les vistes queden tancades a les pròpies parets polides de l’engorjat.
Poc després d’una curiosa barraca construïda en una balma de la roca, l’engorjat es va obrint de mica en mica fins arribar a un punt on podem anar a buscar un camí a mà esquerra que ens portarà fins a sota del refugi del serrat de les Esposes.
Després del refugi seguirem la carretera en direcció a Riu fins trobar una pista secundària que baixa cap al nucli abandonat de Canals, on ja no hi queda cap casa dreta. Unes ziga-zagues més tard per terreny pedregós, tornem a estar al fons del torrent.
Una petita planta, l’orella d’ós, és omnipresent i entapissa les parets de l’engorjat. Es tracta d’un veritable fòssil vivent de la vegetació tropical que teníem al Pirineu fa més de vint milions d’anys.
