Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn. La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes.
Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no trepussar amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la roca foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
