Permeteu-me una petita digressió personal: un dia rúfol de principis de gener em vaig acostar a Vic per conèixer de primera mà una llibreria que intuïa especial. Es diu Muntanya de llibres i, sens dubte, ho és. I allà hi vaig trobar un d’aquells pocs llibres que, només de veure’l, ja saps que no és com els altres i que, al fullejar-lo, t’altera una mica les constants vitals i et fa prendre consciència que has fet una troballa. Tot això em va passar amb Las viejas sendas, de Robert MacFarlane, i, ara que l’he llegit, no puc sinó confirmar que aquest sisè sentit continua ben afinat.
I resulta que, uns pocs dies després, no sabem si pel més austerià dels atzars, ens arriba a la redacció un correu electrònic de l’amic i subscriptor Enric Faura on ens recomana aquest mateix llibre i ens n’adjunta una magnífica i àmplia ressenya. Val molt la pena llegir-la (clic). Per tant, no cal dir res més. O potser sí:
“Los viejos caminos raramente desaparecen, a no ser que el mar se los trague o el asfalto los entierre. Perduran en el paisaje como tenues vestigios, visibles solo para aquellos que saben mirar”.