Ara fa anys que no l’he trepitjat, el prat Muntaner, però quan travesso el port del Cantó, miro al costat, per retrobar-me amb ell.
L’inici del camí es al punt més alt, allà on Alt Urgell i Pallars Sobirà tenen connexió, aquell lligam que proporcionen les muntanyes i que el nostre dia a dia gairebé ha oblidat. Fer-lo per primera vegada, va produir un canvi a l’hora de practicar un dels esports que més ens agrada a casa, l’esquí de fons. Pujàvem en cotxe fins l’àrea de descans i allà ens carregàvem els esquís a les espatlles per ascendir xino-xano fins a Prat Muntaner. Hi ha un primer tram més dintre del bosc, però, de seguida, podíem gaudir d’unes magnifiques vistes. Una vegada al punt més elevat, lliscàvem fins arribar a Port Ainé i després retornàvem.
Poc a poc, es va convertir en un lloc més on anar en cas que ens vingués de gust fer una caminadeta. Còmode i amb una pujada lleugera que deixa gaudir del paisatge en tota la seva esplendor en les diferents èpoques de l’any.
