Llegir el territori com un palimpsest és interpretar-lo com el lloc on han quedat impresos els vestigis de les societats humanes que s’han anant succeint en el temps. I permet fer una proposta: la identificació de les petjades deixades per processos territorials antics poden ser les noves eines per una lectura del territori actual més respectuosa amb els entorns. La història no només es troba als documents escrits sinó que és present en el pòsit ric i divers que va conformant els paisatges humans amb una superposició de components entre els quals es troben, de manera destacada, els camins antics.
A Catalunya, abans de l’obertura de les carreteres i, especialment, de l’adveniment de l’automòbil com el nou mode de transport del segle XX, existia una xarxa de camins històrics que es distingia per ser un d’aquests components territorials de fort protagonisme encarregats de connectar poblacions i activitats de tota mena. L’important no era tant la infraestructura de suport com les relacions que garantia entre llocs i gents. Ara diem que servien a una mobilitat “antiga”, una xarxa que s’havia gestat en la llarga durada amb uns orígens que probablement es remunten fins i tot abans de l’obertura de les calçades romanes.
Aquests camins gaudeixen d’unes característiques que a ulls d’avui tenen un gran potencial en permetre una connectivitat capil·lar basada en la seva multitud de variants de pas. Ara bé, això no invalida que la malla respongués a una jerarquia definida en funció del seu abast territorial, de l’absorció de trànsits i del seu reconeixement per part dels usuaris i de les institucions responsables. El descobriment d’aquesta jerarquia fa de l’estudi històric dels camins una de les tasques més engrescadores per poder avaluar correctament la importància i la disposició d’un sistema viari que ens ha arribat sovint de forma molt fragmentada, com a traces preexistents.
D’acord amb la metodologia d’anàlisi històrica dels camins antics, en el primer rang es situen els camins principals, anomenats, segons diversos autors, com els “grans eixos viaris”, els de caràcter internacional o bé els itineraris de gran comunicació. A casa nostra solem parlar de camins rals quan qualifiquem les vies més importants d’un lloc, per bé que el terme pot igualment designar les categories per sota dels eixos viaris principals. Si aquests darrers tenien una extensió de llarg recorregut i sovint uns traçats que no travessaven els nuclis habitats, els camins de categoria secundària obeïen a una xarxa d’unió entre poblacions i, encara, per sota, l’accés a recursos locals sense oblidar la comunicació als camps de conreu. Tots ells, formen part de la creació de la xarxa de camins del nostre país que van tenir un ús interregional, a la vegada que comarcal i local. Els seus traçats poden coincidir, però el que es constata és que amb el transcurs del temps es van anar afegint variants de pas en funció de necessitats i estratègies canviants. Per la seva flexibilitat i permeabilitat el seu és, a hores d’ara, un llegat inestimable.
No ens queda cap dubte que, com a elements essencials de la morfogenètica territorial, tots aquests camins van ser els responsables en la llarga durada de l’organització dels hàbitats, dels parcel·laris i, per tant, com dèiem, de les relacions establertes. La valoració històrica dels camins ha de ser, doncs, una oportunitat per avançar vers una bona gestió en el territori alhora que poden propiciar un conjunt d’intervencions intel·ligents. En primer lloc, perquè atorga identitat i gruix a l’estructura territorial de Catalunya: els camins, com l’arquitectura i altres construccions són part del nostre patrimoni cultural i, uns i altres, entesos de manera associada, aporten factors d’identitat i memòria únics i singulars als paisatges del país.
En segon lloc, conèixer els camins històrics per poder restituir-los i localitzar-los geogràficament desplega un munt de noves possibilitats a l’hora de repensar el territori actual. Apostem perquè la recuperació dels camins els transformi en agents de canvi decisius en les polítiques de planejament més innovadores en les quals la dimensió cultural del paisatge no sigui només un bon propòsit, sinó que esdevingui un actiu fonamental.
La xarxa catalana de camins històrics. Reconstrucció de la seva linealitat
Què hagués passat si la xarxa viària moderna, carreteres bàsiques i autopistes no s’haguessin implantat en els territoris fent tabula rasa i, altrament, haguessin respectat la vialitat anterior i les seves traces? Segurament, que el palimpsest del nostre territori, entre altres coses, hauria mantingut el sistema físic d’accessibilitat anterior i, paradoxalment, ara oferiria un suport continu i de qualitat per al que anomenem les noves mobilitats, que no deixa ser altra cosa que recuperar l’hàbit ancestral de caminar.
Com podem fer, doncs, per transformar els camins en una alternativa real i complementària a la xarxa depenent dels vehicles motoritzats? Si volguéssim fer una reconstrucció de la xarxa viària antiga caldria retrobar les traces que resten latents sota el viari contemporani. Probablement, cada camí tindrà poc en comú amb el seu moment “fundacional”, ja que, a part de la seva lògica evolució ulterior, es caracteritza per les interrupcions degudes al creuament de carreteres i infraestructures diverses.
La recerca històrica s’ha d’enfocar principalment en l’emergència de la linealitat dels eixos antics. La reconstrucció de la linealitat d’un eix històric és un procés que consisteix en fer emergir els diferents trams en què s’ha convertit i atorgar-los la continuïtat perduda. En aquest procés trobarem trams intactes o fossilitzats, si es van deixar d’utilitzar. També és probable que alguns trams d’aquests eixos hagin estat substituïts per carreteres o camins rodats, és a dir, que van ser adaptats a les noves exigències tècniques per tal d’introduir-los al sistema de comunicacions modern. Per contra, hi ha trams sense els requeriments mínims per a la comunicació local, bàsicament rodada, però formen part de la xarxa de vies no motoritzades utilitzades pel senderisme que facilita l’accés al patrimoni natural o cultural.
Camí Vell de Balestui (Pallars Sobirà) Foto: Albert Ferré
La suma de tots aquests trams dispars, i altres que probablement han desaparegut degut a noves parcel·lacions urbanístiques o al pas de grans infraestructures, ha de permetre la reconstrucció històrica de l’eix. Però si, alhora, es vol retornar a la seva continuïtat de pas, amb l’objectiu de poder-lo recórrer en tot el seu recorregut, caldrà aplicar estratègies diverses que estiguin al servei de la mobilitat dels vianants.
Per poder mantenir la seguretat i continuïtat del pas dels vianants en tot el recorregut de l’eix, aspectes com la intermodalitat, el condicionament puntual de vies, la senyalització i la caracterització de certs nodes de connectivitat poden integrar alguns dels criteris d’una actuació viària renovada. És, clarament, un camp a desenvolupar en el futur immediat.
Davant la creixent demanda de vies per al coneixement i gaudi del territori, la inclusió del viari històric en la xarxa de senderisme es planteja com un repte. La incorporació de la dimensió històrica dels camins s’erigeix com un canvi de paradigma en el mon del senderisme que pretén passar dels múltiples itineraris senyalitzats sense coordinació a una proposta integrada de xarxa de camins per al trànsit no motoritzat i d’accessibilitat als recursos patrimonials, naturals i culturals.