El turisme a Catalunya ha estat tradicionalment concentrat al litoral, fruit del desenvolupament turístic massiu de sol i platja dels anys 60. No obstant això, els canvis en els processos de producció i consum turístic dels anys 90 propicien la difusió del fenomen cap a les comarques de l’interior. Els turistes busquen noves experiències, més exclusives i autèntiques, i l’entorn natural adquireix valor com a recurs, facilitant el desplegament turístic en zones rurals i de muntanya. El desenvolupament turístic en aquestes destinacions respon, doncs, a una nova demanda caracteritzada per fugir de models turístics tradicionals, massificats i estandarditzats, i valora la pràctica turística activa, dinàmica i participativa que respon a diverses motivacions al llarg de les vacances (natura, cultura, gastronomia, esport, etc.). Aquests canvis han estat lligats a una creixent consciència ambiental en la societat que ha afavorit la incorporació de la sostenibilitat com a factor de valor i competitivitat turística.
Actualment la sostenibilitat s’ha convertit en una estratègia clau per a fomentar pràctiques turístiques més respectuoses i responsables i també per a recuperar i reorientar destinacions turístiques obsoletes i guiar el desenvolupament equilibrat de les destinacions emergents. D’aquestes noves tendències se n’han beneficiat els espais d’interior i de muntanya que, en contraposició al tradicional turisme de sol i platja, han pogut posar en valor els seus atributs “eco” i “mediambientals” (Vera, López Palomeque, Marchena i Anton, 2011). La creixent valoració social de la ruralitat i la natura ha permès desenvolupar productes turístics basats en el patrimoni natural i cultural d’aquests espais, d’entre els quals el senderisme n’és un dels principals.
El 1980 l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ja va alertar que el manteniment d’un bon entorn era essencial per al creixement turístic, i que l’activitat podia generar degradació ambiental portant al declivi les destinacions turístiques. Davant d’aquesta constatació, i en consonància amb el concepte de desenvolupament sostenible definit a l’Informe Brundtland (1987), l’Organització Mundial del Turisme (OMT) ja fa més de 20 anys que treballa per a promoure una activitat turística sostenible que contribueixi a l’equitat social, eficiència econòmica i conservació ambiental. Això ha facilitat que el concepte de turisme sostenible estigui àmpliament acceptat en el sector; és més, actualment tota política turística té en compte la sostenibilitat com a factor de competitivitat i de desenvolupament equilibrat dels territoris. Tanmateix, aconseguir un turisme realment sostenible no és gens fàcil, sobretot perquè implica un canvi de mentalitat en l’aprofitament turístic tradicional dels recursos. L’activitat ja no podrà només centrar-se en satisfer la demanda sinó que haurà de vetllar també per la qualitat de vida dels residents i turistes, la distribució equitativa de beneficis i costos del desenvolupament, la reducció del consum material i la preservació dels recursos.
D’acord amb això, el senderisme com a pràctica turística és una de les modalitats més genuïnament sostenibles. El turisme de senderisme representa una oportunitat real de desenvolupament econòmic local amb pocs efectes negatius, ja que el gaudi es basa en el consum tranquil del territori, del seu paisatge i del seu patrimoni natural i cultural. Precisament aquest fet fa que, per a garantir-ne la seva viabilitat, s’hagi de vetllar per la conservació ambiental i la valorització natural i cultural de les destinacions. Per tant, la pròpia naturalesa de l’activitat implica sostenibilitat en el seu desenvolupament. A més, el turisme és un dinamitzador econòmic pel seu caràcter tranversal (arrossegador d’altres sectors econòmics com la restauració o el comerç), per la qual cosa també contribueix a revitalitzar socioeconòmicament àrees en retrocés.
Partint, doncs, de la idea que el senderisme contribueix a recuperar patrimoni natural (per exemple, arbres monumentals, fonts naturals…) i/o tradicional (per exemple, camins, murs de pedra seca, cases agrícoles) per a generar nous atractius i recursos per l’activitat; i que s’ha de desenvolupar de manera respectuosa per a garantir-ne la viabilitat a llarg termini, el repte està en maximitzar els beneficis que es puguin derivar de l’activitat i gestionar-ne eficientment els conflictes. Això és, que la pràctica esportiva generi beneficis econòmics en l’entorn local i que contribueixi a millorar la qualitat de vida de la població. Així, l’articulació del producte ha de fomentar el treball conjunt entre agents turístics i crear sinèrgies amb d’altres sectors per a contribuir a una millor distribució dels beneficis i costos i a la creació de valor en l’economia local. Alhora, el fet de vincular diversos recursos i infraestructures sota una mateixa oferta turística, és a dir combinar diferents serveis del viatge (allotjament, transport, activitats, etc.), s’ha d’utilitzar per a difondre de manera eficient els criteris de sostenibilitat als diversos components de la cadena de consum turístic. I finalment, també cal vetllar per una bona convivència entre la població temporal (turistes) i permanent (residents). La població ha d’assumir la seva responsabilitat i implicar-se positivament en el desenvolupament equilibrat del turisme: els turistes realitzant la pràctica de manera respectuosa amb l’entorn i els seus recursos, i els residents participant en una gestió transparent i consensuada del turisme (taules de debat, consultes, sessions informatives, etc.).
En conclusió, l’activitat turística ha d’evolucionar cap a formes de lleure més extensives que fomentin les iniciatives locals i el consum responsable i alhora potenciïn la pervivència de les tradicions i patrimoni i la preservació de l’entorn. Les pràctiques turístiques com el senderisme, que s’articulen al voltant de una realitat geogràfica concreta i revaloritzen el paisatge, cultura i gastronomia d’un territori, són el futur del turisme sostenible.
