Pierre Sansot ja em va meravellar amb L’art de viure la lentitud. Vaig descobrir, a través de les seves pàgines, el món de la lentitud; una manera d’actuar en la vida i sobretot en l’actitud de “vagarejar, que no vol dir suspendre el temps, sinó adaptar-s’hi sense deixar que ens atabali. Implica disponibilitat i, en definitiva, renunciar a controlar el món”. Ens parla d’actituds que deixen espai per a aquesta lentitud i que garanteixen el nostre equilibri interior, com escoltar, somiar, l’avorriment, l’espera, escriure… Aquesta filosofia o opció de vida ens ve desgranada en el llibre posterior que avui us presento: Chemins aux vents, l’art de voyager, del qual encara no es disposa de la traducció al català ni al castellà.
Senders, viaranys, caminois, corriols, tresqueres, carreteres… tot és fer camí, són indrets de serenitat que desperten l’alegria de caminar. A més de reflexionar sobre l’existència dels camins, virtuals o reals, d’elogiar el transitar per viarons polsosos, ens obre un ventall de possibilitats d’altres vies que ens propicien l’espai, el silenci i la serenitat… els trens, les carreteres, navegar. I per què no una bicicleta rodant en la placidesa del vespre, amb el soroll imperceptible dels seus radis? Per Sansot, el camí se situa en el reconeixement mutu d’un ésser i el seu mitjà i, quan es significatiu per a nosaltres, el guardem a la memòria i ens acompanya en les penes i les alegries. Mentre marxem, anem desant a la motxilla els aromes, els colors, les esperances, els records, les complicitats i els consells d’aquells que caminen a la nostra vora. No és exercici físic tan sols, és el compromís d’una part de l’ànima. El camí és per posar en relleu la lentitud.
Tot llegint el llibre, les preguntes ens envesteixen com branques d’arbres en la nit. Ombres que s’allargassen i ens qüestionen la nostra història. No ha estat per les carreteres que una corrua de persones de totes les edats, amb canalla, matalassos i fins i tot mobles fugia al final de la guerra? Camins del desesper i l’esperança alhora, sense promeses.
Quantes vegades hem sortit als carrers per manifestar el desig d’una societat més justa, caminant al costat d’una persona desconeguda, deixant les nostres individualitats per una causa comú?
Els camins de la peregrinació, com Santiago, no uneix les persones vingudes d’arreu i les aplega en el plaer de caminar juntes?
Resseguint els camins de la lectura, Sansot ens fa transitar per l’encant de les carreteres comarcals que poden ser a la vegada arcaiques i modernes i, com que no hi ha cartells publicitaris, podem accedir al paisatge i al bategar dels petits pobles i la vida rural. Tot i que amb arbres tallats, desapareix el joc d’ombres i de llums que ens podia connectar amb els éssers estimats desapareguts. Muntant la bicicleta he viatjat fins a la seva adolescència, anant de poble en poble, cap el riu amb la colla, en una societat rural ja desapareguda. En el llibre fa referència diverses vegades a Proust, per afirmar que aquelles noies desmenjades no tenien res a veure amb les seves companyes plenes de vitalitat.
Enredant-nos en la seva escriptura descobrirem totes les maneres d’assaborir una caminada, una passejada… Camins molt propers que formen part de la nostra pell i senders que ens enlairen fins altes muntanyes que semblen tocar el cel. Ens indicarà que hi ha camins que no porten enlloc perquè no figuren als mapes. Rutes per recórrer o records de camins ja caminats. Si ens deixem portar per la prosa de Pierre Sansot, tot seguit ens calçarem les botes i amb la motxilla ens llançarem a l’aventura de resseguir, tot vagarejant, els nostres senders, mentre exhalem les fragàncies del nostre territori i explorem aquest camins que ens tornen humils, perdent la nostra individualitat per guanyar la totalitat, l’absolut.
Un dels capítols que més m’ha corprès és el referent al tren, “el camí de ferro”, com s’anomena en francès. L’aventura de viatjar en tren, el canvi de paisatges, les estacions… els passatgers, la companyia de persones que potser no tornarem a veure tot i que hem compartit un trajecte. Trens luxosos que ens parlen en llenguatge exòtic i d’altres modestos que ens atansen a les persones anhelades.
Sansot, estimava molt la seva França i sobretot la Provença. Amb els seus escrits ens dona els paràmetres per conèixer, reconèixer i estimar el nostre territori amb tots els sentits i amb les emocions a flor de pell. Tota una filosofia de vida per recórrer els camins de la vida: “… el camí més curt d’un a si mateix, passa per l’altre i per l’univers, així accedim a la nostra veritat”. O sigui trobar-nos a nosaltres a través de l’altre. Hem de tenir en compte que era professor universitari d’antropologia, sociologia i filosofia. Tot i així, el seu treball es centra en identificar les petites coses quotidianes que donen sentit a la gent corrent.
(Ressenya escrita ad hoc per Lola Abelló)