Jordi Suïls – Per les terres dels Erill

L’itinerari que us proposo parteix de Malpàs, arriba a Erillcastell, continua fins a Esperan i torna a Malpàs en un recorregut quasi circular, fàcil, d’entre 4 i 5 hores (però penseu que passareu estona als diferents indrets, de manera que és millor que us prengueu tot el dia i porteu prou beure i alguna cosa de menjar). És molt adequat per a èpoques de poca calor (primavera o tardor, però també hivern i estiu si no fa mal temps ni calor extrema). No té cap dificultat remarcable, tret d’algun tram una mica pendent en baixada.

A Malpàs hi podem arribar en cotxe, preferiblement per l’N-260 entre el Pont de Suert i la Pobla de Segur fins a una desviació (indicador direcció Malpàs), a uns 6 Km del Pont, on prenem l’LV-5212, just al peu de la pujada al port de Viu de Llevata. Des de la desviació fins a Malpàs són uns 3,5 Km. Podem deixar el vehicle al mig de Malpàs; al darrere de l’església és el lloc ideal.

Sortim des del centre en direcció NE, com si tornéssem a prendre la carretera asfaltada per on hem vingut, però, just abans de sortir del poble, agafem l’embrancament de la pista de terra que va cap a Gotarta. No la seguirem: al cap d’un curt pendent que sol estar una mica malmès, en lloc d’anar  direcció Gotarta prenem la pista més pedregosa i pendent, sempre direcció N-NE. Anirem trobant marques grogues i finalment entrarem en alguns trams de camí. El Consell Comarcal hi treballa cada any i en va recuperant de nous. Passarem entre prats i rouredes, a tocar del Barranc de Canarillo, que ens anirà quedant a mà esquerra. Sortirem, al cap d’uns vint minuts, a uns prats una mica més assolellats (les Comes, davant nostre, i la Paül a la nostra esquerra, a l’altra banda del barranc, ara ja més discret). Hem d’anar amunt a buscar la costa de pedra rogenca que tenim al davant. Abans d’arribar-hi ja prendrem el camí enmig de dos prats (el que ens queda a l’esquerra, els Llinars).

Sortint dels prats prenem la costa en diagonal anant pujant, direcció N, i travessarem el barranquet per un pas de recent construcció. El camí és del tot evident i net, i ens portarà, per la llastra roja de la Rallassa, fins a un petit colladó on hi ha unes roques en forma de dau. La que queda a la part inferior del camí mostra una acumulació de rocs al damunt. Aquest lloc es diu l’Home Mort. És de rigor tindre un pensament per a aqueix home mort anònim, i tot seguit dipositar un roc al damunt dels que ja hi ha. El paisatge és quasi desèrtic, argelagues (esgelagres), gavarreres (garraveres) i boixos.

Continuem, anem deixant enrere la Rallassa, la costa rogenca i rocosa per on hem pujat. Ens convé beure aigua si fa calor; hi ha perill de deshidratació en aquest indret… Travessem els Aubaguins, veiem al fons, a la nostra dreta, el barranc del Tou. El terreny es tornarà negre de cop a causa dels estrats del Carbonífer: carbó i materials d’origen volcànic s’alternen. Sortim al colladó que dona accés a Erillcastell, que ara podeu contemplar al vostre davant, encara prou impressionant en la seua ruïna. Aquí el terreny ha estat remogut durant el temps de les mines de carbó, el mineral és a la vista.

Heu d’anar a buscar la porta per travessar la tanca que volta el prat de les Collades d’Erill, i el camí que el creua, a tocar de tres xops, fins al poble. Passareu prop del Pou, un aljub on sempre hi ha aigua. Aneu a Erillcastell (trobareu una altra porta per sortir del prat). Podeu recórrer els seus carrers anant amb compte de no ensopegar o relliscar. Arribeu-vos al cap del poble, on us podeu situar a l’era de ca de Marco, un lloc adequat per reposar si no fa un sol excessiu. La vista és bona cap a l’O. Sou al cap d’un indret interessant per a la història geològica i per a la història humana: el cap d’un dic andesític del  Carbonífer, un període de molta activitat tectònica i volcànica. Seria llarg d’exposar ara, però val molt la pena informar-se sobre la geologia d’aquesta àrea única a nivell planetari (al web que us esmentàvem a l’inici hi podeu trobar referències). I el lloc d’origen dels Erill, una d’aquelles primeres famílies que van ser l’embrió del país, els grans mecenes del romànic de la Vall de Boí…

Ara sortim cap a Esperan. Voltem el prat que hi ha al peu del tossal on s’erigeix Erillcastell, tot seguint la tanca per la part de fora, passant prop del caient cap al Barranc de la Fornera i en direcció a les Roques Blanques (molt evidents). Arribarem a l’enllaç entre els camins que surten en direcció NE i el que hem de prendre nosaltres, en direcció contrària (normalment hi ha d’haver un indicador en aquest lloc). Hem de buscar l’entrada del camí que va enllà i amunt travessant la Canal de les Tallades. Amb aquesta finalitat, simplement caldrà anar fins al cap del prat, seguint la tanca fins a l’extrem NW, i prendre l’entrada de l’itinerari que es fa evident entre boixos. Fins i tot, en algun lloc trobareu els passos tallats en la roca. Anireu pujant progressivament per sortir, en mitja horeta a tot estirar, al cap de les Tallades, al tossalet del Puio. Ací podeu reposar un moment. Teniu una bona vista sobre la banda d’Esperan, Raons, Igüerri, Gotarta i Malpàs, i cap a Sant Gervàs i la Serra de Cis. En un dia serè, resulta magnífic. A l’estiu la llum és menys neta, però pot ser interessant a primera hora o ja cap al tard.

Si fa calor no patiu, tot seguit saltareu a l’altre vessant i caminareu per l’ombra. Passareu pel cap de la Comòria, un bosc de roures joves, i després Escuro, un de molt més espès i humit, però pràcticament no veureu el bosc perquè el camí baixa vorejat pels boixos, progressivament però decididament, ample i còmode. L’ambient es va refrescant: us acosteu al barranc, on anireu a sortir al cap de pocs minuts. En arribar a l’aigua, observeu a la vostra esquerra les restes de l’antiga mola; es fa encara evident on era la bassa. Si baixeu uns metres per l’esquerra podreu observar de més a prop les dimensions modestes de la planta de l’edifici, que sí que devia ser prou alt, i l’arcada que encara es deixa veure al pis inferior, per on devia ser la sortida d’aigua. La bassa devia ser una construcció remarcable: encara se’n pot observar una cantonada el·líptica amb carreus perfectament treballats… Des d’ací podríeu prendre un camí que baixa per l’obaga, però seguirem un altre itinerari més obert.

Travesseu el barranc i arribeu-vos fins a l’església romànica de Sant Sadurní d’Esperan, una petita joia del segle XII a l’entrada del poble, uns metres allunyada de les cases. En el moment d’escriure això, a primers d’octubre de 2016, fa uns dies que s’ha anunciat una intervenció d’urgència per reforçar-ne l’absis, la teulada i la façana en espadanya. És una actuació puntual en un edifici que, en tot cas, demanaria una mica més, una acció no gaire costosa per assegurar-ne la conservació a llarg termini i facilitar-hi l’accés. De les dos capelles laterals que conté, cap a la banda sud, una s’ha enfonsat i l’altra ho farà ben aviat (són les que es corresponen a ca de Martí i ca de Pei, les dos cases d’Esperan), però es tracta d’afegits que fins i tot són prescindibles en una obra de restauració dels elements romànics (que són tota la resta). La qualitat del temple és comparable a la de l’església d’Iran, o Sant Quirc de Durro, que forma part del romànic de la Vall de Boí declarat patrimoni mundial per la Unesco. Sant Sadurní d’Esperan s’hi podria comptar amb tots els drets, més encara si tenim en compte el paper dels Erill i d’Erillcastell en el desenvolupament de tots aqueixos temples romànics. De fet, si ara prenguéssem el camí que surt des del darrere de l’absis cara amunt, direcció W, un magnífic camí ens portaria a Irgo i ens connectaria directament amb la Vall de Boí. Però no podem allargar tant la caminada…

Anem, per davall de l’església, en direcció a les cases. Deixem, al damunt del camí, un enorme noguer. Si no volem marxar de seguida, podem fer un tomb per l’entorn de les cases. La de la part superior és ca de Martí, la inferior (que dona al barranc), ca de Pei. L’entrada de ca de Martí (a la façana nord) mostra un llindar interessant, amb un símbol solar, o floral, de vuit lòbuls i la data 1707. Jo sempre recomano de no pensar que les cases abandonades (o el que en queda) estan obertes a l’accés dels estranys; per tant, cal no entrar-hi, per seguretat però sobretot per respecte. El camí hauria de travessar el poble deixant ca de Martí a la dreta i ca de Pei a l’esquerra, però no hi passeu si no és evident (cosa que no serà mentre el camí no estiga convenientment netejat tant per dins del poble com un cop travessat aquest). Feu-ho fàcil de moment: aneu a trobar la pista que surt de la part inferior de les cases, com si volguésseu baixar al barranc, i seguiu-la avall. Primer va en pendent fort, després planejant. Tindreu sempre a l’esquerra el barranc, dit d’Esperan o de Raons. Al fons, al cap de poc veureu la Borda de Martí (ha de quedar a tocar mateix del barranc, una mica amagada al vessant contrari).

La pista va primer cap al sud, i al cap de mitja hora comença a tombar a l’oest. En aquest moment us cal fer atenció; veureu uns pollancres (uns coples)  a la vostra esquerra, i tot seguit heu de trobar el camí que surt des de la pista, en direcció Sud, enmig d’uns roures que ara es fan una mica més espessos. És el caminet que va a la Borda de Martí. Normalment hi trobareu alguna fita, però en tot cas ha de ser de bon reconèixer. L’agafareu avall, en mangades amples, amb algun pas una mica fangós a vegades, res de problemàtic. Passareu alguns bancalets ara molt poblats de matolls i roures joves, i més endavant la vegetació s’aclarirà. Sortireu finalment a un vessant de roca rogenca, la mateixa que havíeu trobat a la Rallassa. Sortireu al Barranc d’Esperan allà on el travessa la pista que va de Malpàs a Gotarta. Des d’Esperan fins ací hi haureu posat poc més d’una horeta sense haver d’anar de pressa. A l’altre costat del barranc, la pista passa per davall de la Borda de Martí. Seguiu-la en direcció a Malpàs, deixant a la vostra esquerra la borda. És un bon itinerari per poder-vos reposar anant per l’ombra; fins a Malpàs hi teniu uns 45’.

Tota aquesta zona compta amb un bon nombre d’itineraris, tots amb elements prou interessants i més o menys adequats a diferents moments de l’any. Per consultar-los, podeu anar al web erillcastell.ctfc.cat, i accedir al mapa i a les rutes. Des d’allà podeu planificar una mica el recorregut i obtinir la informació per a instal·lar-vos l’app que us permetrà consultar les dades sobre el terreny, ubicar-vos sobre el mapa i saber si esteu seguint el camí correctament. Com que la cartografia de l’app mostra sempre la distribució comptant que la pantalla està orientada, és convenient que tingueu una brúixola per a un cas de dubte (que pot ser també una app; n’hi ha moltes de gratuïtes).

Autor/a

Jordi Suïls Subirà (El Pont de Suert, 1968) és doctor en Filologia Catalana i professor titular a la Universitat de Lleida en Sociolingüística Occitana i Dialectologia Romànica. Al seu brillant currículum, farcit de projectes, entre d’altres, sobre les llengües i les cultures pirinenques, cal afegir-hi la participació en nombrosos congressos, conferències i publicacions on la descoberta del territori sempre juga un paper central. Gran coneixedor de l’Alta Ribagorça, en particular, i dels Pirineus, en general, es cofundador de l’Associació Escunç, que vetlla per recuperar el valor d’ús i patrimonial de la parla ribagorçana. La caminada que us presentem és un exemple d’estima i de fidelitat cap al país ribagorçà, sovint fagocitat per altres comarques pirinenques. Caminador empedreït de paisatges invisibles, a l’entorn de la seua Gotarta natal,  mentre camina sempre pensa, reconeix i transforma en visible l’entorn que l’envolta. Forma part de la Plataforma Caminades, d’on expressa pensaments tan contundents com: “els camins forgen la identitat i l’autoestima de les persones cap als seus paisatges quotidians”. Tot un plaer caminar i pensar amb ell! (Semblança de Josep Maria Rispa)

Fitxa Tècnica

Caminada:  Malpàs – Erillcastell – Esperan – Malpàs  (Alta Ribagorça)

Recorregut:   Circular

Distància: 9,5 km

Ascens acumulat: 601 m

Durada aproximada: 4 – 5 hores

Track: clic

Dificultat física SENDIF:

Dificultat tècnica SENDIF: