Quan pensem en un camí, poques vegades ens ve al cap un camí ramader. En l’imaginari col·lectiu no es té una idea clara del que són. Evidentment, com el seu nom indica, sabem que són camins per on transcorre algun tipus de bestiar per desplaçar-se d’un lloc a un altre, però no som conscients de l’extensió que té la xarxa de camins ramaders a Catalunya. Resseguint tots els camins ramaders catalans podríem fer la meitat de la volta al món per l’equador: 20.000 km lineals aproximadament.
Els camins ramaders són les autopistes gratuïtes per on els ramats acompanyats del seu pastor realitzen la transhumància o altres desplaçaments de bestiar més locals. Aquests moviments, sobretot els de llarg recorregut, cada cop són menys freqüents i, en cas de realitzar-se, es fan amb camió, la qual cosa deixa els camins ramaders i tota la seva infraestructura associada (pletes, abeuradors, cases d’acollida, comptadors, etc.) sense el seu ús principal, el ramader.
Però els camins ramaders no són, o no haurien de ser, com la majoria de coses que deixen de ser usades, que tendeixen a desaparèixer. No perquè existeixi una llei[1] que els empara i els reconegui com a domini públic. No perquè encara hi hagi activitat transhumant i transterminant a Catalunya, encara que sigui poca. Tampoc perquè els camins ramaders constitueixin un patrimoni cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic que com a societat no ens podem permetre el luxe de perdre. La xarxa de camins ramaders no desapareix perquè és compatible amb altres usos complementaris als ramaders que cal promoure.
El potencial que tenen els camins ramaders com a corredors biològics i el llegat cultural que tenen al darrera vinculat amb la transhumància poden esdevenir una eina de desenvolupament local vinculada al turisme que cal tenir en consideració. El senderisme amb valor afegit, les curses per muntanya, les caminades populars, les “rutes del colesterol”, excursions a cavall i amb BTT, visites a parcs naturals, etc, són activitats que es poden desenvolupar per la xarxa de camins ramaders. Amb l’afegit que la xarxa no s’ha de crear de zero, ja està constituïda, i que, sense saber-ho, moltes d’aquestes activitats ja es realitzen per camins ramaders sense explotar-ne el seu patrimoni.
I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya
Des de l’any 2009, la Fundació del Món Rural (FMR) i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) promovem un Grup de Treball sobre transhumància i camins ramaders que té com a objectiu principal donar a conèixer les potencialitats que hem comentat. Aquest any organitzem el I Congrés de Transhumància i Camins Ramaders de Catalunya[2], que persegueix la fita de generar línies de treball consensuades entre tots els sectors, des del camp de la recerca científica i acadèmica, fins als ramaders, passant pels promotors de nous usos dels camins ramaders i la població en general.
Projecte pilot: El Camí Ramader de Marina
L’any 2015, tres ajuntaments es posen d’acord per promocionar la ruta ramadera que uneix la Cerdanya amb el Penedès. Així, Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, amb la col·laboració de la FMR i IDAPA, inicien un projecte en comú, amb voluntat inclusiva, que pretén donar a conèixer a caminadors i ciclistes la ruta transhumant amb la referència històrica més antiga de Catalunya. El camí ramader que uneix el Pirineu cerdà amb el litoral del Penedès i el Garraf i que passa pel Lluçanès, consta al Diplomatari de Santa Maria de Poblet amb data de 25 d’agost de 1055.
[1] Llei de vies pecuàries de 1995
[2] Més informació a www.transhumancia.cat
