Sense ànim de polemitzar ni de menysprear les opinions de ningú, ja que cadascú té les seves i mereixen tot el meu respecte, em permeto defensar el topònim Pirineu per a la nostra serralada. Per fer-ho em baso en proves que en demostren, al meu entendre, la singularitat, cosa que la fa especial i única al món. Si la pluralitzem la convertirem en una serralada més. Hi ha exemples de serralades que tenen el nom en singular a Catalunya —Serralada Litoral, Serralada Prelitoral, Serralada Transversal— i a la Península: Serralada Cantàbrica, Sistema Central, Sistema Ibèric. Arreu del planeta n’hi ha també: l’Atles, el Caucas, l’Himàlaia. Sincerament, no m’imagino que ningú les anomeni “els Atles”, “els Càucasos” o “els Himàlaies”. Per sort, un intent de fa uns anys, més aviat turístic, de convertir en “Himàlaies” l’Himàlaia, la serralada de les serralades, no va prosperar.
Al Pirineu hi ha una pluralitat de paisatges, no ho poso en dubte. Les fondalades de la Garrotxa no s’assemblen al circ de Baiau, i el massís del Vinhamala poc té a veure amb la Montanha de Taba o amb el pic dels Très Senhòrs; aquestes diferències paisatgístiques, no obstant això, no justifiquen que siguin “Pirineus”, sinó que s’integren dins del Pirineu. En uns llocs les glaciacions hi han tingut un paper important, amb una erosió accentuada, amb rosaris lacustres i amb restes encara de les glaceres de fa 60.000-10.000 anys; en uns altres de menys altitud no tant… Però això també succeeix al Caucas, a l’Atles i a l’Himàlaia. El que sí queda clara, sobre aquest paisatge, és la unitat orogràfica del Pirineu —que fins i tot es podria discutir a l’Atles i al mateix Himàlaia—: la uniformitat des del golf de Biscaia fins al cap de Creus. Als Alps —amb l’Oberland, el Mercantor, el Valais, els Dolomites…—, als Andes o a les Rocalloses aquesta unitat orogràfica no s’hi troba.
El Prepirineu i el Pirineu axial tenen l’origen en un criteri estrictament geològic, mai geogràfic. Les roques del Pirineu axial són molt antigues, de fa més de 150 milions d’anys, i a part de les ígnies o magmàtiques —el granit de la Maladeta, la granodiorita de moltes muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Besiberri, Gran Tuc de Colomers, Peguera, Pessó, Subenuix…) i de les andesites del pic del Mièdia d’Ossau o del pic d’Anayet…—, totes són primàries o paleozoiques: esquists cambrians i ordovicians (Pica d’Estats), pissarres silurianes amb graptòlits (la Carbassa), calcàries devonianes (els Encantats, pic de Moredo, Casamanya), conglomerats del carbonífer (la Tosa)… El Pirineu axial es va originar fa uns 60 milions d’anys. El Prepirineu és més recent (22 milions d’anys) i el configuren roques secundàries i terciàries: calcàries, margues, gresos, altres conglomerats… El massís del Mont Perdut pertany al Prepirineu—sí, al Prepirineu!— i la serra Cavallera és del Pirineu axial. Prepirineu i Pirineu axial —en singular, als Alps són els Prealps— formen el Pirineu.
En castellà i en francès s’anomena el Pirineu en plural: los Pirineos i les Pyrénées. Aquestes dues llengües, però, no són les pròpies de la nostra serralada. En el seu dia tampoc no ho van ser el grec i el llatí, vingudes de fora. Potser aquells comerciants grecs i aquells colonitzadors romans ho havien d’haver preguntat a les tribus ibèriques que vivien al Pirineu: ceretans, andosins, bergistans… Segurament ho van fer, és clar, però en aquelles èpoques poca gent devia conèixer la singularitat del Pirineu, la seva unitat orogràfica. La llegenda de la princesa Pirena no deixa de ser una contalla; amb tot, si Hèracles —per als romans Hèrcules— li va fer, acumulant pedres, una sola tomba, no unes quantes, raó de més per anomenar-la Pirineu i no Pirineus. De les llengües pròpies pirinenques, la més antiga i únicament preromana és l’èuscar o basc i el seu topònim és evident i en singular: Pirinoak. Les tres altres llengües pròpies, romàniques, l’anomenen Pirenèu (occità), Pireneu (aragonès) i Pirineu (català).
Com he dit, el Pirineu va sorgir amb l’orogènia alpina, 60 milions d’anys enrere, a l’inici del període terciari. Després d’un llarg procés d’erosió i sedimentació es va acabar de formar fa uns 22 milions d’anys. A continuació hi va haver —i encara hi ha— una altra llarga etapa d’erosió i sedimentació, accentuada per les glaciacions del quaternari. Aquesta antiguitat té un pes enorme davant de les actuals i artificials divisions politicoadministratives: Pirineu espanyol, Pirineu francès, Pirineu català, Pirineu aragonès, Pirineu d’Osca, Pirineu de Lleida, Pirineu de Girona, Pirineu d’Andorra… O també fent referència al Pirineu atlàntic i al Pirineu mediterrani. Per ser exactes, el Pirineu mediterrani abraça el vessant meridional de la serralada des del cap de Creus fins a la navarresa vall de Belagoa, al País Basc, i el Pirineu atlàntic abasta des del golf de Biscaia fins a les occitanes Vals d’Ax, al nord de Cerdanya, recorregudes pel riu Arieja, afluent de la Garona. Així, el Balaitús, el Talhon, la Munia, el Bachimala, el Selh dera Baca, el Perdiguero, el Mont-roig o la mateixa Pica d’Estats què són, atlàntics o mediterranis? Són de dos “Pirineus” diferents? Doncs no: tenen un vessant atlàntic i un vessant mediterrani, com moltes muntanyes al Pirineu, raó de més per accentuar-ne la singularitat.
Sovint ric quan a les prediccions meteorològiques hi diuen que “plourà al Pirineu de Lleida”. Llavors em pregunto: què farà al Pedraforca, a la roca Punxenta (Cadí) o a l’estret d’Isòvol (Cerdanya), per posar tres exemples, al límit de les demarcacions provincials de Lleida i de Girona? Uns metres cap a ponent hi caurà un bon xàfec i uns metres cap a llevant hi lluirà un sol radiant? Aquest pronòstic és inconcret i poc definit. D’altra banda, si s’ha creat l’Alt Pirineu i Aran, una agrupació de comarques, no veig en què afecta la singularitat pirinenca; és un territori dins del Pirineu, no un Pirineu més.
Una altra divisió que s’aplica a la serralada és la de Pirineu oriental, Pirineu central i Pirineu occidental. Sobre els tres hi planen multitud de confusions. Per exemple, el Pirineu occidental català forma part del Pirineu central, i hi ha qui considera Pirineu oriental tot el Pirineu català. Aleshores el Pirineu francès què deu ser? De versions sobre aquests “tres Pirineus” n’he sentit unes quantes, però l’única que més o menys em convenç és la de l’Instituto Pirenaico de Ecología (IPE), amb seu a Sabiñánigo. Es basa principalment en aspectes climatològics. El Pirineu occidental va del golf de Biscaia a la vall de Tena i es caracteritza per una marcada climatologia atlàntica als dos caients, amb el pic del Mièdia d’Ossau (2.884 m) com a punt culminant. El Pirineu central va de la vall de Tena a la vall andorrana de la Valira d’Encamp o d’Orient i es defineix pel fort contrast atlàntic i mediterrani als vessants, amb l’Aneto com a sostre (3.404 m). I el Pirineu oriental s’allarga de la vall de la Valira d’Encamp fins al cap de Creus; en aquesta part, per la influència del Mediterrani, el caient sud és més humit que el nord. El Carlit (2.921 m) n’és el punt més alt. Però, resumint, no s’ha canviat res: no es tracta de tres Pirineus separats, definits, concrets… Són unes altres partions artificials, aquestes amb criteris científics, del mateix Pirineu.
Acabaré citant l’obra de Verdaguer, en què la forma Pirineu és la que surt als seus poemes: Canigó, L’emigrant… La sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra menciona el Pirineu: “Pirineu, tes blanques comes parlen a l’eternitat.” Altres escriptors clàssics, com Josep M. Folch i Torres o Narcís Oller, anomenen “el Pirineu” en els seus relats. Pompeu Fabra, excursionista i bon coneixedor del Pirineu, també ho fa. On he vist escrit Pirineus? En fulletons turístics, en catàlegs per vendre segones residències, en revistes, en plafons d’agències de viatges i de patronats de turisme, en alguns programes televisius… Sense voler infravalorar ningú, per descomptat, això no té consistència davant la singularitat del nom propi Pirineu. Tal vegada la marca “Pirineus” funcioni en l’aspecte turístic o promocional, però —i ho reitero— no té prou pes per substituir el topònim Pirineu. I si em permeteu una visió subjectiva, més personal, per a mi no hi ha res millor que la singularitat per anomenar una unitat orogràfica tan definida, única i peculiar. La forma Pirineu ens posa al costat de l’Atles, del Caucas i de l’Himàlaia. De noms en plural per fer menció d’altres serralades ja en tenim molts arreu del món. Siguem singulars i deixem, per tant, de pluralitzar —i en definitiva de fragmentar—: donem solidesa, originalitat i entitat al nostre Pirineu.