Vivim una època de la història de la humanitat en la qual, molt probablement, podem gaudir, com mai abans, de les més grans i millors oportunitats per viatjar al llarg i ample del planeta. Hi ha companys i companyes d’espècie anomenats neolivingstones que, en el temps que una eruga es transforma en papallona, són capaços d’explorar tots els continents del món. Poden esmorzar a Amèrica, dinar a Europa i acabar dormint a l’Àfrica, potser per allò que, aquesta última, fou el nostre bressol biològic.
Un dels plaers, però, que tenim alguns protolivingstones, més que viatjar compulsivament per aquests mons de déu amb el cronòmetre a la mà, és descobrir els noms dels llocs que ens acompanyen. Com es diuen aquelles muntanyes roienques? I la selva d’arbres majestuosa? I el carall de barranc que s’enfonsa per la vall pregona?
Si fem un zoom sobre els paisatges de Catalunya, ens trobarem amb un laberint geogràfic, tremendament seductor, de muntanyes, valls, planes i depressions que s’estenen fins a trobar, cap a l’est, una mar, una gran mar: la Mediterrània. Precisament l’adjectiu mediterrani o mediterrània ha triomfat en molts dels àmbits de la nostra vida moderna: cultura mediterrània, ciutat mediterrània, mediterràniament no se què…
Ara bé! De les aigües càlides d’aquesta mateixa mar, emergeix una de les serralades de muntanyes més espectaculars del sud d’Europa i de l’hemisferi nord del feliç planeta. Muntanyes i muntanyes de pics, puntes, pales, bonys i tossals s’enlairen descaradament cap al cel, com a torres de guaita medievals, que arriben a assolir fins els tres mil metres d’alçada sobre el nivell d’aquella mar.
Unes muntanyes modelades pels processos d’erosió, transport i sedimentació d’una extensa xarxa de rius braus, de barrancs esbojarrats, de cascades i salts d’aigua escumosos, i per tot un exèrcit d’estanys i de milers de zones humides que són les fonts que abeuren les terres que evolucionen al seu entorn.
Una darrera peça completa la fesomia d’aquesta gran bèstia geològica: els boscos. Arbres, arbustos i milers de plantes, amb formes, mides i colors diversos, vesteixen les alegries i les penes paisatgístiques d’un dels sistemes muntanyosos més ben conservats d’Europa. Senyores i senyors, estem parlant dels Pirineus!
Si els paisatges mediterranis són aquells que associem a la històrica Mediterrània, els pirinencs són aquells que hauríem d’associar als Pirineus. Una regió complexa i plural, on els paisatges alpins malden per evolucionar naturalment i les seues gents per no perdre alguns dels seus trets d’identitat. Som als Pirineus! Sí, amb plural, Pirineus.
Com a gran edifici orogràfic, producte de la deformació de l’escorça terrestre, és una serralada de muntanyes -prepirinenques i axials- que juntes aixequen un sistema muntanyós vast, que algú s’ha atrevit a definir, metafòricament parlant, com a una extensa i complexa espina de peix, això sí, d’aigua dolça!
Els grecs foren els primers que van utilitzar el concepte de serralada pirinenca com a unitat geogràfica complexa, malgrat els pobles que l’habitaven, molt probablement, no en tinguessin consciència. També és més que segur que, abans dels grecs, existia un topònim indígena amb una referència equivalent.
Els grecs parlen d’aquestes muntanyes, unes vegades en singular i d’altres en plural, amb cites com mont Pirinaion, mentre que els llatins ho fan amb formes com Pyreneai, Pyrenaum, o Pirenaeus.
Passat el període clàssic, la travessa de l’època medieval fou temps de profundes relacions entre els regnes i comtats d’ambdós vessants de la serralada. Les muntanyes, però, són qualificades de horribilis montes. Muntanyes salvatges, muntanyes maleïdes, muntanyes temudes…
Aquest sentiment humà, però, comença a canviar, camí del Renaixement on es trenca, definitivament, el silenci pirinenc i s’estableixen les bases d’un interès il·lustrat per la natura. El mite dona pas a la ciència.
Fa uns 200 anys, els pioners francesos en la seva descoberta científica, utilitzen topònims com Monts Pyrénées, o Pyrénées a seques. Els anglesos, exploradors contrastats, els registren amb la forma francesa Pyrenees sense accents, afegint mountains. Per últim, l’excursionisme català, impulsat pel moviment cultural de la Renaixença, proper al romanticisme europeu, n’exalta les belleses naturals i acostuma a utilitzar la forma Pirineus, en plural.
La pregunta, per tant, és obvia. Per què ara, cada cop que parlen d’elles, les anomenen Pirineu? Moltes muntanyes reben nom a partir d’una ciutat important enclavada en elles: seria el cas de Pirene, ciutat esmentada al segle VII aC., assentada al cap de Creus, que podria ser l’ancestre de Pirineu, en forma singular.
No posarem en dubte que, des d’un punt de vista poètic, l’ús de la forma singular és adient, tal com mossèn Cinto Verdaguer va escriure reiteradament al seu gran Canigó. També si es vol concretar un lloc o característica determinat, com el Pirineu català, Pirineu axial o Pirineu singular.
Els Pirineus, però, en plural, reflecteixen millor aquesta complexitat geogràfica de la serralada, accentuada per tenir un vessant nord, anomenat atlàntic, i un vessant sud, mediterrani. Carall! Això es respectar al seus principals contrincants paisatgístics, si se’m permet l’expressió literària.
Els Pirineus són una realitat diversa, on conviuen pobles i llengües diferents. No ho dubteu! Valls i muntanyes estructuren un espai geogràfic que, al llarg de la història, ha evolucionat com un territori més permeable del que pensem.
Les societats urbanes contemporànies, influenciades pels mitjans de comunicació dominants, han portat que es digui i s’escrigui més Pirineu que Pirineus. No és l’únic exemple: els estanys també s’estan transformant en llacs; els riuets, en rierols; i els barrancs, en rieres.
Si la major part de la població del món viu en grans ciutats és raonable pensar, malgrat que no ho compartim, que el llenguatge d’aquestes concentracions demogràfiques s’imposi als altres àmbits geogràfics.
Això, però, no ha de fer que els que vivim als Pirineus no tinguem el dret de ser escoltats i respectats, i també l’obligació de defensar el nostre patrimoni, entre el qual cal incloure els noms dels nostres llocs, els noms dels nostres paisatges, el nom del nostre país. El país de les muntanyes!
Us imagineu quin guirigall s’organitzaria a Barcelona si, un carrer com la Rambla, els pirinencs la passéssim a anomenar el Barranc; un edifici modernista com la Pedrera, fos la Tartera; o la magnífica Llotja –inclosa la del Barça- es convertís en una fotja, ocell comú en zones humides?
Mentre els Andes siguin Andes; els Alps, Alps; els Apenins, Apenins; les Rocalloses, Rocalloses; els Carpats, Carpats; els Urals, Urals… els Pirineus seran Pirineus! Com a forma poètica, d’acord! Com a territori administratiu, ni parlar-ne! Ni l’Alt Pirineu ni el baix.
Senyores i senyors, el Pirineu no existeix!
Visca els Pirineus!
