Des de temps immemorials, les dones han tingut un paper importantíssim en la gestió i coneixement de les malalties a les llars pirinenques; lluny de pretensions, elles guarien amb herbes remeieres qualsevol malestar o infecció amb molta naturalitat i encert. Aquestes pràctiques van estar condemnades durant els segles XVI i XVII pels mateixos inquisidors que buscaven “caps de turc” per resoldre alguns dels seus afers clericals,…, que sovint no eren més que obsessions infundades. El resultat de tot plegat és que moltes dones sàvies i innocents van ser torturades brutalment, assassinades injustament i odiades pels flancs de la història. L’objectiu era clar: exterminar d’arrel un coneixement ancestral que posava en evidència algunes pràctiques mèdiques de l’època.
Ben entrat el segle XIX, un grup de dones valentes de la zona de la Vansa (a prop del Cadí), va iniciar una experiència empresarial “innovadora” per a l’època: sortir de casa a peu per tal de guanyar-se la vida, i el respecte, mitjançant la recol·lecció d’herbes remeieres i preparats com ara els ungüents o pomades, els pegats i els xarops que guarien als malats de moltes masies aïllades d’arreu de Catalunya. Ens referim a les trementinaires.
La tasca de les trementinaires seguia el cicle de les estacions: a partir del mes de maig, i durant tot l’estiu, es dedicaven a la collita de les plantes medicinals necessàries per a l’elaboració dels remeis. Les deixaven assecar, les trituraven i les classificaven per poder envasar-les en coixineres. A l’agost, extreien la trementina dels pins i l’envasaven en llaunes. Això s’havia de fer amb la màxima celeritat, per evitar que la resina perdés propietats medicinals. Així, habitualment, una jornada de collita anava seguida d’una llarga nit de preparació del remei. A partir de finals d’agost, recollien bolets, els enfilaven en fil de cotó i els penjaven també perquè s’assequessin. A principis de novembre marxaven per vendre els seus productes, però per Nadal tornaven amb la família. La segona sortida començava a mitjan gener i durava fins al voltant de Setmana Santa.
Les trementinaires caminaven sempre per les cabaneres o vies de la transhumància de bestiar, evitant tanmateix les gran poblacions. Gairebé sempre anaven de dues en dues, una que coneixia l’ofici i una ajudanta o aprenenta, generalment de curta edat, que solia ser gairebé sempre de la seva mateixa família: mares amb filles, àvies amb nétes, ties amb nebodes. També en alguna ocasió s’ajuntaven dues trementinaires.
Quin equipatge duien? A més del farcell de tela amb una muda, una mica de menjar i un ganivet, carregaven totes les fundes de coixí que havien omplert amb herbes; lligades a les espatlles, penjaven les llaunes amb la trementina i altres resines.
Pel camí, o quan arribaven a una masia o llogaret on pernoctar, preparaven els ungüents o les pomades a base d’herbes triturades i greix de porc o gallina, pega negra o fins i tot cera. Un cop cuit, es colava i es guardava en pots de vidre per a ús extern i així la família en tenia per tot l’any.
Els “emplastes” o pegats eren molt coneguts per la seva utilització i consistien en untar sobre un drap de cotó o lli una mica de trementina, greix, ou, cera o mel. S’escalfava el drap i s’embolicava la zona afectada de forma ben subjecte. N’hi havia que en comptes del drap utilitzaven una fulla de col!. Aquests es deixaven fins que es desenganxaven de la pell. Les guaridores deien que “la trementina xucla el mal de dins i el porta cap a fora”.
Els fums o perfums eren també força emprats, sobretot per a ferides infectades; en aquesta línea n’és un exemple destacable les fulles seques de saüc (Sambucus nigra), que en posar-les sobre una brasa alliberaven un fum desinfectant.
Els xarops sovint els elaboraven a base de flors o fruits. Un remei ben senzill és el xarop de milfulles (Achillea millefolium): es prepara una infusió de 100 g de summitat florida en 600 g d’aigua. Es deixa macerar unes vint hores, es filtra i s’afegeixen 1.200 g de sucre, escalfant la maceració a foc lent. Es deixa evaporar el líquid fins que tingui la consistència de xarop desitjada. Si se’n pren dues cullerades al dia durant nou dies seguits (una novena), la circulació sanguínia millorarà substancialment.
Josep Maria Font Raventós, en un petit poema titulat Trementinaire muntanyenca, les va definir molt bé:
Trementinaire de l’altura
que moreneta tens la pell
i com les dones del temps vell
portes cenyida la cintura.
Duus botes xiques, de ginebra,
de trementina i suc d’avet,
i dalt l’espatlla un sarronet
d’herbes del bosc i els cims del gebre.
Quan neu d’hivern vesteix les serres
vas resseguint veïnes terres,
amb el teu cant medicinal.
Vas resseguint la terra plana,
com una fada muntanyana
que té un remei per cada mal.
