Arribèra de Toran: Canejan – Refugi dera Honeria (la ruta és lineal; per tant, s’ha de tenir la previsió de deixar un vehicle al refugi).
Us proposo que m’acompanyeu a fer una excursió per l’arribèra de Toran, una altra vall dins de la Val d’Aran, la més desconeguda i allunyada de l’enrenou i presència dels visitants que durant molts anys han freqüentat molt més altres indrets de la zona mitjana i alta del nostre territori. El Baish Aran en general ha quedat al marge, apartat, fins i tot pels propis habitants, tot i que fa un centenar d’anys ja va ser el primer lloc que va rebre el turisme del país veí. Però els francesos tampoc s’endinsaven gaire a les petites riberes com la de Bausen o Canejan: la majoria es quedaven (i ho segueixen fent) a les poblacions principals de la zona baixa i més propera a la frontera: Les i Bossòst.
Jo la vaig descobrir fa gairebé una trentena d’anys, quan junt amb en Jordi Gavaldà vam iniciar el projecte d’escriure el llibre La Val d’Aran en bicicleta de muntanya. La nostra idea era passar per tots els pobles aranesos, buscant vells camins oblidats, senders amagats sota la vegetació, sense ser conscients que donaríem a conèixer les antigues vies de comunicació que ja havien començat a deixar de tenir el tràfec d’uns altres temps…, però nosaltres només buscàvem trialeres per baixar-les amb les nostres bicis! I així va ser com ens vam endur moltes sorpreses, sobretot en aquesta vall plena de secrets, d’històries, de llegendes i de gent autèntica que seguien vivint al marge del turisme i les presses… Doncs, si us sembla, calcem-nos les botes i prenem eth morralet (la motxilla) que els camins ens esperen!
Per a acostar-nos a l’inici de l’itinerari, prendrem la N-230, Garona avall, passant la població de Les fins arribar a Pontaut (a 1 km de la frontera). Deixarem la nacional per girar a la dreta i enfilar-nos durant 6 km fins a Canejan (sapigueu que, des de Pontaut, es pot pujar a peu pel camí vell, la Còsta de Canejan, que supera els 300 m de desnivell en una lliçó magistral de com s’han de traçar els camins).
Actualment, al municipi de Canejan (foto 1) hi viuen una seixantena de persones, però cal recordar que a finals del segle XIX, en plena època minera, la vall de Toran es trobava esquitxada de petits llogarets, amb una població de més de 1.000 habitants, i contribuïa a configurar el moment de més població a la vall aranesa, que passava dels 11.000 pobladors.
Val la pena recórrer els carrers de Canejan (foto 2) i acostar-nos al mirador que hi ha en un extrem del poble per gaudir de les vistes de les Maladetes i d’Era Lana de Les. A l’esquerra de l’església de Sant Sernilh surt un sender que en 15 minuts ens durà, passant a la vora d’un parell de castanyers centenaris, a un altre mirador, eth guardadèr deth Cap des Malhs (foto 3), pràcticament a tocar de la frontera francesa.
Iniciem la travessa des de Canejan passant pel costat de l’ajuntament, era Crasta, i seguim pel carrer era Cau fins a un rentador, on es converteix en el camin dera Cau (foto 4). En aquest primer tram encara podrem veure velles creus de fusta (foto 5), testimonis oblidats de l’antic camí del calvari. Seguirem sempre pel camí principal, planejant en direcció a Porcingles i amb bona panoràmica sobre la vall tot seguint les marques del GR-211. En l’agradable passejada deixarem a l’esquerra dos vells camins que comunicaven petits nuclis, avui dia abandonats, com Campespin i Era Cassenhau, topònim que significa lloc de casses, és a dir, de roures. Al passar per aquest indret, la tristesa ens aclapara al recordar la tragèdia que va succeir l’any 1855 en aquesta vall. Era Cassenhau i Pradet (molt allunyats entre ells) van ser víctimes d’un povin (allau de neu pols), que va causar la mort de pràcticament tots els seus habitants, sepultats sota la neu: 55 persones entre els dos pobles.
Amb el trist record en el nostre pensament, seguim la passejada deixant a la dreta un estret sender que ens duria a Moron (PR-C 114). Velles bordes abandonades i parets enderrocades ens donaran pas a Porcingles (foto 6), on només queda una casa habitada de manera temporal, a l’estiu, per evitar la crua duresa dels hiverns.
A partir d’aquí ens tocarà suar una mica més, perquè el GR es comença a enfilar per l’esquerra. Trobarem antics edificis que ens seguiran recordant que no fa tants anys la vida hi era present, camins empedrats i impressionants murs de pedra seca (foto 7) que intenten resistir la pressió dels arbres i les seves arrels, que guanyen terreny i s’apoderen del treball i l’esforç que ens volien deixar com a herència els nostres avantpassats i que nosaltres no hem sabut apreciar i respectar tal i com es mereixien.
El camí se segueix enfilant entre roures, ginestes (gestes o escobes) i falgueres (hauguères), fins a arribar al punt culminant de l’itinerari, Regona, a 1.200 m d’altitud (foto 8). Ha valgut la pena l’esforç de la pujada que ens recompensa amb les fabuloses vistes de la capçalera de l’arribèra de Toran, emmarcada per la sèrra de Crabèra, tuc d’Ermer i tuc de Lia, i des d’on ja podem divisar els nuclis de Sant Joan de Toran i Pradet, així com el refugi dera Honeria. Encara que sembli la fi del món, si ens hi fixem podrem veure el traçat vertiginós dels vells camins miners que s’enfilen per Bedreda i Güerri en direcció a les mines de Liat. Se’ns fa difícil imaginar les extremes condicions de treball i la dura vida dels seus protagonistes, a més de 2.300 m d’alçada, per extreure el zinc i el plom de les entranyes d’aquestes escarpades muntanyes, construint telefèrics per transportar el mineral al bocard, rentador miner, de Pontaut.
Comencem el descens travessant el barranc des Gotèrs i, amb un fort pendent, arribem a Sant Joan de Toran (foto 9). No ens podem deixar perdre l’encant d’aquest petit poble, recorrent l’únic carrer que ens durà a l’església, un bon mirador de la vall. La nostàlgia torna a fer acte de presència quan passo pel costat d’una petita casa amb un teulat encisador format per pissarres de totes les mides, la casa d’Emilio (foto 10), el darrer pastor, que ens va deixar fa pocs anys… Recordo com l’escoltava embadalit, intentant desxifrar el seu aranès, tancat i musical, típic del Baish Aran; com intentaven sortir les paraules en el poc espai que quedava entre els seus llavis i la cigarreta i, tot i així, com sorgien infinitat d’històries i vivències… Fòrça gràcies Emilio (foto 11)!
Retrocedim fins a l’entrada del poble per seguir baixant per la carretera d’accés fins a una cruïlla, poc abans d’arribar a la via que ens portaria al refugi. Deixem el GR i pugem a Pradet (foto 12) per la pista asfaltada, un altre petit llogaret on tan sols hi trobarem una casa habitada de forma temporal. Seguim en la mateixa direcció per un bucòlic camí (foto 13) que ens ofereix imatges de postal cap al tuc d’Ermèr i la feréstega vall de Comatroja. Més endavant, voregem les runes de l’antiga població de Pradet que va ser arrasada pel povin en el segle XIX.
Poc abans d’un barranc deixem el camí per girar a la dreta i seguir per un estret sender que ens durà, en fort pendent, a un salt d’aigua (foto 14) i a una palanca de fusta per on travessarem l’arriu de Toran, i trobarem la pista asfaltada que, de baixada, ens portarà al refugi dera Honeria (foto 15), on finalitzarem l’excursió i podrem recuperar forces en companyia de l’Aleix, el guarda que hi és tot l’any: un detall que s’agraeix en un racó tan apartat com aquest, sobretot a l’hivern.
