Els camins han estat, durant segles, una eina bàsica de comunicació i de desenvolupament social. De fet, entesos en sentit ampli (“una tira de terreny més o menys ampla que va d’un indret a un altre disposada expressament per a transitar-hi”, d’acord amb la definició del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC), ho continuen essent. Però filant més prim i distingint-los, per tant, d’altres formes més “evolucionades” (carreteres, autopistes,…), es podria dir que a casa nostra els camins van entrar, posem que a partir de la segona revolució industrial, en una profunda crisi, arraconats progressivament per un model de vida i unes conductes socials presidides per l’acceleració, l’eficàcia productiva, l’escurçament de distàncies. S’iniciava, doncs, la decadència i marginalització d’aquesta antiga i extensa infraestructura.
Als Pirineus, aquest procés va tenir unes connotacions pròpies. Territori físicament complex, amb població molt disseminada i disposada en valls aïllades, els camins hi eren una peça clau, tant per a la seva articulació interna com per garantir els intercanvis amb la plana, sovint amb molta “enginyeria” per poder sortejar els abundosos accidents geogràfics (congostos, ports,…). Així, els camins van ser durant molt temps una de les expressions més visuals d’un model social i territorial singular i n’han quedat força testimonis escrits en les obres d’Arthur Young, Pascual Madoz, Mossèn Cinto Verdaguer, Antoni Maria Alcover, Joan Coromines, Pau Vila o Pierre Deffontaines, entre molts d’altres.
Però la crisi agrària, l’emigració cap als centres urbans i també la irrupció del cotxe van provocar el declivi d’un model d’organització del territori (pobles, valls, sistemes de conreus i pastures..) i de retruc van marginar de forma dràstica la xarxa de camins tradicionals. S’imposava una nova cultura de les comunicacions, els fluxos i la mobilitat que canviaria el mapa de les infraestructures. Així, tal xarxa va ser en part destruïda implacablement per les retroexcavadores que obrien o milloraven els camins d’accés rodat als pobles (això encara passa avui). El progrés, en un territori empobrit, ho justificava tot: destrossar camins empedrats, construir granges amb totxanes i uralita, aixecar edificis d’alçades i volums fora de mida i carregar-se un cóm o un safareig per habilitar quatre places de pàrquing.
I el pas del temps i la manca d’ús, per l’absència de caminants, es van aliar per accelerar els símptomes d’abandonament: murets de pedra seca esberlats, esllavissades de terres, invasió de la cobertura vegetal, descomposició de paviments, fins arribar, en el pitjor dels casos, a la desaparició total de la traça.
A grans trets i generalitzant potser un gra massa, del gruix de camins tradicionals només se’n va conservar una part i majoritàriament a l’alta muntanya, allà on es va desenvolupar una intensa activitat excursionista; on hi va haver politiques de preservació dels espais protegits (especialment des del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a partir del 1955); on no hi va acabar d’arribar “el progrés” o allà on encara circulaven els ramats, cada vegada més escassos, que per la primavera i la tardor feien la transhumància a peülla. Afortunadament, hi havia també un nucli dur que mantenia la flama encesa: els caminaires militants que anaven a peu per tot arreu i ho explicaven (Espinàs, aquí, com Labordeta o Cunqueiro en altres indrets de la península), els de la FEEC, els que pintaven els GR’s o els que editaven material tècnic, com els mapes de “l’Alpina” i les rústiques guies de camins.
La situació canvia al tombant del segle. Del XXI, és clar: en paral·lel als problemes del sector de la neu, es consolida el turisme d’aventura i de natura i l’excursionisme evoluciona cap al senderisme (entès com a modalitat lligada al lleure, l’esport i l’activitat turística). A més, simultàniament augmenta la sensibilitat social per la salut i el benestar i, de resultes, l’hàbit de caminar depassa el sector del tradicional públic excursionista, a l’hora que disposem de totes les informacions i guies digitals i de paper per preparar les caminades fins al mínim detall.
Encara més recentment, almenys en el nostre país, es produeix un nou boom editorial del caminar, ara com a element de reflexió teòrica, per part de filòsofs i sociòlegs. “Caminar, en el contexto del mundo contemporáneo, podría suponer una forma de nostalgia o de resistencia. Los senderistas, por ejemplo, son individuos singulares que aceptan pasar horas o días fuera de su automóvil para aventurarse corporalmente en la desnudez del mundo”, diu David Le Breton a Elogio del caminar. Trobaríem cites semblants a Andar, una filosofia o a Wanderlust, una historia del caminar, per no remuntar-nos a textos reeditats de Thoreau, Rousseau o Stevenson. Una eclosió complementada per la publicació de diferents relats, en primera persona, de caminades més o menys emblemàtiques, ja sigui pel Camino de Santiago, per l’Himàlaia o pels Apalatxes.
I vet ací que ens adonem que per fer bé aquesta activitat, per vincular-la al sector turístic i treure’n rendiment econòmic, fan falta camins, que n’hi ha molts, però no pas tants d’adients i d’equipats. I ara un ajuntament, ara un centre excursionista, ara una associació de voluntaris, ara una empresa de guiatge, ara unes cases de turisme rural…, comencen a parlar dels camins del seu entorn, de la manera de recuperar-los, de senyalitzar-los, de com mantenir-los i promoure’ls. I comencen a aparèixer productes turístics que es fonamenten en el senderisme (Carros de Foc, Estanys Amagats, el Cinquè Llac,…). I també les caminades i les curses populars i, en un altre nivell, les ultres, en les quals gent sobradament preparada puja i baixa muntanyes en recorreguts de més de 100 km sense despentinar-se.
Tanmateix, descobrim que no sabem del cert quants camins tenim, quin interès específic contenen, quins val la pena recuperar, per a quins usos han de servir o a quins públics han d’anar destinats. Que urgeix elaborar els inventaris municipals de camins i les corresponents ordenances o que seria bo disposar de criteris homogenis per classificar el grau de dificultat dels itineraris.
I aquí estem: en aquesta ràpida i necessariament simplificada cronologia, hem vist com en el decurs de cent cinquanta anys ha canviat la percepció, la funció i la consideració dels camins. Dins dels habituals processos cíclics, ara toca passar del desconeixement a la conscienciació, de l’oblit a la recuperació. I s’està fent amb una importantíssima participació i lideratge del nivell local (quin millor per reconèixer el valor patrimonial dels camins?) És un moment clau de canvi d’hàbits polítics i socials, de corresponsabilitat en l’acció i cal encara una empenta que faci superar aquesta desatenció històrica i encarar el camí, mai millor dit, amb visió de futur.
