Ens situem a Abella de la Conca,emplaçat a l’est del Pallars Jussà. El municipi ressalta per un relleu molt heterogeni i, a més, per l’alt contrast paisatgístic comparat amb la depressió que caracteritza aquesta zona de la comarca.
Per aproximar-nos al punt d’inici, cal prendre la carretera L-511 en direcció Coll de Nargó (Alt Urgell) fins al Coll de la Faidella (pk 12,1). Des d’aquí, us proposo fer una excursió fins al despoblat de la Rua. El recorregut és fàcil i accessible per a tothom, adient per fer-ho amb família, ja que resseguirem una pista forestal que no ens portarà més d’una hora de caminada.
Us vull transmetre, a través d’una caminada, el que va succeir-hi durant la Guerra Civil. I és que, a la Rua, i va viure atrapada més de dos anys, la meva àvia paterna Mercè Balmaseda. El seu testimoniatge em permet deixar escrits els fets per primer cop en un article i donar a conèixer una més de les tràgiques vivències de la guerra.
Sortim, doncs, des del coll de la Faidella per una pista de terra cap a la dreta on hi ha perfectament indicat “La Rua”. En un primer moment, el camí planeja fins que arriba un revolt cap a la dreta. Al girar, mirant cap al sud-est, podrem començar a albirar el despoblat com despunta dalt d’un penyal sobre el riu Rialb.
Avancem i el camí ja no deixarà de baixar suaument (prendrem l’inici a 1.236 metres d’alçada i baixarem fins a la cota 1.050). Seguidament trobem un trencall a l’esquerra, que no hem de prendre, que es dirigeix a can Miquel de la Borda. Seguim, per tant, cap al sud-oest. Arribem al cap de poc a coll d’Espina, on hi ha la masia de cal Curt. Nosaltres, però, no el creuarem, sinó que hi passem a la vora pel vessant est per seguir en direcció al sud-est. Ara bé, si coronéssim el coll, podríem baixar vers ponent, creuant la serra Mitjana i resseguint el riu del Llinar, el barranc de la Colomera i vorejant el serrat de la Savina fins a la Posa, on hi ha l’ermita de la Mare de Déu, el jaciment cetaci i també, més enllà, el poble d’Isona.
Era pel coll d’Espina per on la meva àvia, nascuda el maig del 1930 i que viu a Olesa de Montserrat, amb 6 anys va acostar-se caminant amb uns parents fins a la Rua des d’Isona per venir a passar una temporada amb la família. Va arribar-hi la primavera del 1936. El que no preveia és que, pocs mesos després, esclataria la Guerra Civil i quedaria immòbil en aquest lloc sense poder fugir.
Des de coll d’Espina, la Rua ja no dista gaire lluny. Aquí el bosc es comença a fer més frondós. Mitja dotzena de revolts i ja començarem a arribar als Trossos de la Rua, un nucli secundari del llogaret que també està deshabitat. En una d’aquestes cases va viure la meva àvia.
Durant el Front del Pallars, els soldats republicans, de retirada, van passar per aquesta vall i durant un temps van viure acampats dins d’aquest bosc a tocar del poble. Mentrestant, els entorns d’Isona i Tremp eren cada cop més bombardejats pels avions de l’exèrcit nacional fent foragitar els republicans. L’exèrcit republicà s’estava afeblint després de la desfeta de l’ofensiva de l’Aragó. El maig del 1938, però, va ser el més ferotge amb destrucció de pobles com Isona i gairebé 6.000 morts de republicans a la regió.
Mentre això succeïa, a la Rua, a escassos quilòmetres, hi passava quelcom similar, però en menor mesura. Aquesta població quedava una mica protegida dels combats tan intensos gràcies a les muntanyes de serra Mitjana.
Des dels Trossos de la Rua hi ha una panoràmica excepcional del poble. Cal fer una última baixada pronunciada per la pista per arribar a la Rua. Ens acostarem a una cruïlla i aquí el camí que trobem a l’esquerra, ens condueix de seguida al despoblat. L’accés al nucli principal està tancat amb una cadena. Les cases més importants es coneixen amb el nom de lo Perot i el Ferràs. Al capdamunt, seguint un corriol empedrat, hi ha l’ermita de Sant Antoni de la Rua i el cementiri. Un antic castell, del qual només en resten pedres, corona la Roca de la Rua. A la cara est i sud hi ha un precipici de més de 50 metres.
Des dels Trossos de la Rua fins al poble era el recorregut que feia la meva àvia gairebé diàriament per anar-se a refugiar en una balma de la paret de la cinglera que mira a migdia. Els ressons de la guerra es feien notar i allà, a l’escletxa, quedaven arrecerats si l’aviació dels nacionals provenia del nord i, si ho feien des del sud, calia quedar-se petrificats i apagar les brases que tenien enceses per escalfar-se. El so dels motors era molt característic i oïble des de la distància. L’avió bombarder, que era força gros, el coneixien amb el nom de “la pava” i també hi havia els caces que disparaven a tort i a dret. La Rua esdevenia un dels pobles de la rereguarda.
Allà, el futur era un concepte dubtós, ja que constantment estaven en perill. A trenc d’alba tocava amagar-se; si hi havia boira podien estar un xic més tranquils. Els constants bombardejos deixaven morts dels soldats i diversos cadàvers es feien visibles pels prats i entre els marges. Dins de la penúria de la fam, els habitants de la Rua també van procurar abastir amb menjar, a la mesura del possible, els soldats republicans que estaven al campament del bosc. No obstant això, la fam era molt present entre els habitants del poble.
Entre molts d’altres successos i anècdotes, la mort va acostar-se dues vegades a la meva àvia. Un dia es volien amagar al raser de l’ombra d’un arbre enmig d’un prat, però un familiar va proposar un nou amagatall en direcció a coll d’Espina. Aquesta decisió els va salvar la vida, ja que l’arbre va quedar destruït per una bomba. Hi va quedar un forat.
Un altre dia, l’aviació els va agafar desprevinguts a casa, als Trossos de la Rua, i a corre-cuita van haver d’amagar-se. No van ser-hi a temps i van quedar-se als portals de les cases. La Mercè, però, fruit de la sorpresa va haver de refugiar-se a un cantó del carrer, mentre la resta de la família era a l’altre: va voler travessar empesa per la por i va ser perseguida per les bales de la metralleta. Per sort, no va resultar ferida.
Mesos després, quan el conflicte havia acabat a la regió, la meva àvia i familiars es van decidir traslladar a Isona. A les acaballes del 1939, amb nou anys, va tornar a Olesa de Montserrat. 80 anys després, hem tingut ocasió de visitar, guiats per ella mateixa, el poble de la seva infantesa. Segurament, degut a la fredor d’aquells temps, els records han romàs vius en ella i avui m’han permès fer aquest petit recull.
El recorregut de tornada serà per la mateixa pista. Aquest cop, però, el camí farà pujada.
