Etiquetar ens ajuda a ordenar i a comprendre. Aquest afany tan humà de saber ens mou a posar nom a totes les coses. I quan ja el tenim, si la cosa té una subcosa també li cerquem un nom. Això és el que passa, per exemple, amb el senderisme. Se n’ha debatut, escrit i conclòs orígens, història, definicions i normes. Però trobo a faltar reflexió i debat sobre una de les seves modalitats: el senderisme interpretatiu. Aquesta mancança (potser fruit de la meva ignorància) em motiva a exposar a l’apartat El Mirador –n’agraeixo l’oportunitat–, les meves reflexions sobre el concepte. La promoció que en fan els nostres espais naturals protegits, i ser una de les feines que fem les empreses subscrites al SENdÈRIA, també són bones raons per entomar el tema.
El primer que se’m planteja és entendre bé de què parlem. No hi ha millor remei contra els dubtes lingüístics que recórrer als diccionaris. El de l’Institut d’Estudis Catalans defineix així interpretar: 1 1 Explicar (allò que un text té d’obscur). 1 2 Donar (a una cosa) tal o tal significació. 1 3 Prendre’s (allò que diu o fa algú) de tal o tal manera. 2 1 Representar (un paper) en una obra teatral, cinematogràfica, televisiva, etc. 2 2 Executar (una obra musical). Les tres primeres accepcions ens remeten al fet comunicatiu (transmetre, entendre, copsar). Les dues segones ens parlen del fet artístic (encarnar un personatge i tocar un instrument).
Un segon plantejament és si el que diem que fem com a senderisme interpretatiu ho és, ara que tenim elements conceptuals de reflexió. L’autocrítica és bona i necessària per millorar. Penso en aquelles sortides on el guia va dient de memòria la lliçó apresa als llibres o en un curs. O en aquelles on un expert explica sobre el seu tema amb gran erudició. Totes les masses piquen, i tant decebedor pot ser un guiatge amb coneixements justets com un altre excessiu de noms i dades.
El tercer i últim pensament és sobre la filosofia de l’activitat. Moltes estratègies turístiques parlen d’emocions, de sensacions o d’experiències per captar l’interès dels potencials visitants. Ja no es tracta només d’anar a un lloc, sinó d’emportar-se’n una vivència. Si el lligam l’acaba fent tornar, el nostre èxit serà rodó. Haurem assolit la desitjada fidelització. Però anem més enllà i entenguem aquesta fidelització no sols en sentit geogràfic i empresarial, sinó també disciplinar. Fer que una persona torni a mirar ocells amb nosaltres és perfecte. Però haver-li obert un món, i que a partir d’aquell moment s’hi interessi, també ens ha d’omplir de satisfacció. Encara que més endavant vagi a la vall del costat a mirar ocells amb un altre guia. O que hi vagi pel seu compte. Si ho fem bé parlarà bé de nosaltres, i això té molt de valor.
Per tot plegat, crec que el senderisme interpretatiu ha de ser revelador, ha de desxifrar, ha de ser el mirall on veure-hi clarament l’essencial del que estem parlant. I també ha de tenir molt de nosaltres. No em sembla que calgui actuar, i menys sobreactuar. Però als continguts que expliquem s’hi ha de conèixer com ens motiven. És així que aconseguirem que aquells bolets, ocells, esglésies o llegendes quedin una mica en el record conceptual i vivencial dels que guiem, en persona o mitjançant un plafó o un altre element comunicatiu. Entenc, doncs, que el senderisme interpretatiu és explicar-se amb art. Tot caminant, és clar.
