“Los caminos son semejantes a surcos,
Y así como las eras dan el pan, los
caminos dan las gentes, las posadas,
las lenguas y los países”
Merlín y família
Álvaro Cunqueiro
Res que tingui a veure amb perdre el camí, sortir del camí, que no hi hagi camí o que es tanqui el camí no presagia res de bo. Siguin camins de bast o camins de carro. Siguin de ferro o d’asfalt. Els camins obren possibilitats per a la vida, la comunicació, la trobada i, també, per a la literatura.
M’he passat aquest estiu llegint Álvaro Cunqueiro, un escriptor gallec massa desconegut a la resta d’Espanya. Per als qui no el coneguin diré que, entre moltes d’altres coses, és una mena d’escriptor obrellaunes. En el supòsit que dins de les llaunes poguéssim encabir-hi els països, Cunqueiro seria imprescindible per obrir Galícia a propis i estranys.
Llegint, per exemple, algun dels seus reculls d’articles publicats a El Progreso de Lugo, o al Faro de Vigo, es descobreix el vell solar gallec, destinació medieval de la cristiandat europea en el seu pelegrinatge al Finisterre de Santiago i avui, en la modernitat, excusa per tornar al camí i al retrobament essencial amb el que som: animals que es van posar drets per caminar, per explorar i per albirar l’horitzó.
Pels milers de petits camins que solquen o reino da chuvia (el regne de la pluja) de Cunqueiro hi desfilen personatges insòlits nascuts no se sap si de la imaginació de l’autor o dels seus paisans: Jacinto, que un dia de vent i pluja va sortir a passejar i es va convertir en paraigua; el senyor Ramon que, mentre anava xino-xano a la fira de la Augaxosa, es va trobar un barret capritxós, especialment en afers de salutacions, car no es deixava treure del cap del seu nou amo quan aquest volia saludar sinó quan el barret ho creia oportú, o Monteiro de Rubias, que sortia a fer petar la xerrada amb una ombra molt cantaire que no era la seva i que se li havia enganxat un dia en sortir del mar, després d’un bany.
Però de tots els camins de Cunqueiro, potser el més sorprenent sigui el de Quitaypón, amb el que el senyor Merlín va arribar a Galícia procedent de la llunyana Bretanya. El camí màgic de Quitaypón havia servit al seu amo per fer els més prodigiosos viatges.
N’hi havia prou que Merlín li digués al seu camí on volia anar perquè es desplegués als seus peus. Però, per una badada, després de l’últim viatge de Galícia a Avalón per assistir a les noces del nét d’Amadís, el va guardar dins del seu canut de ferro, encara moll de la intensa pluja del trajecte, i es va rovellar. Es va encongir i “ahora no se suelta más de cuatro o cinco leguas y quedó tan estrecho, y encogió tanto, que sólo de uno en uno se camina por él”.
Als camins, com a les persones, se’ls ha de cuidar perquè, com nosaltres mateixos, naixen, viuen i, si s’abandonen, moren. Els camins rurals, vells i oblidats, es suturen, es tanquen i s’emporten amb ells les històries i les vides dels que els transitaren, dels que els van viure amb els seus peus.
Fa un parell d’anys, escrivint La casa de mi padre, vaig dedicar un apartat als camins. En una analogia fractal els camins són a la vida de les comunitats camperoles el que els reticles endoplasmàtics –disculpeu la paraulota– a la vida de la cèl·lula. Per ells, com pels camins, hi circulen les proteïnes, l’energia, els enzims que passen d’un costat a altre de la cèl·lula i comuniquen entre si òrgans i funcions. La vida s’atura quan es col·lapsa l’artèria, el cor diu prou i acluquem els ulls per sempre.
No són els camins els qui destrossen el paisatge. Ben al contrari, són els que els donen la vida. Al paisatge, i a la societat, els perjudica la insensatesa que disfressada de carretera absurda, autopista innecessària o aeroport inútil, no apropa ni dóna vida i dilapida els diners de tots.
“Este sábado toca ir a caminos“, deia el regidor d’un llogaret a Astúries a l’hora d’organitzar el treball comunitari dels veïns. Feta la feina, el capvespre portava la festa i l’alegria. El camí reparat tornava a tenir vida i les xicotes i els xicots hi buscarien aquella nit un racó amagat on fer-se “besos y abrazos que no hacen rapazos, pero tocan a vísperas“.
Tinguem cura dels camins, traginem-hi. Ens ho agrairan. Reben les nostres petjades com carícies afalagadores. El camí sempre ens torna les nostres atencions amb paisatges i descobriments o amb la dolça sensació de la tornada a casa.
Si després del que s’ha dit algun lector inicia un viatge a Galícia, no cal que busqui cap guia de camins. Que busqui algun llibre de Cunqueiro per perdre’s per algun camí, per alguna cuina, per algun poble, i potser, amb sort, es trobi per sorpresa amb les restes del prodigiós camí de Quitaypón.
