Els carrers seran sempre nostres. També de les dones?

Títol: La revolución de las flâneuses
Autor: Anna M. Iglesia
Editorial: Wunderkammer
Any: 2019

Que important és aplicar la perspectiva de gènere a les polítiques, als estudis, a les notícies… en definitiva, a tots els aspectes de la vida. I ho és perquè proporciona una visió més equilibrada de la realitat, esbiaixada gairebé sempre cap a l’òptica masculina.

Fa uns pocs mesos, en aquest butlletí, reflexionàvem sobre el fet del caminar, sobre com generalment s’associa a conceptes com llibertat, salut, benestar emocional, tranquil·litat… i rarament es té en compte que, per a moltes dones, el caminar soles suposa fer front a un seguit d’amenaces i posa sovint en risc la seva seguretat. Ni llibertat, ni benestar emocional i ni molt menys tranquil·litat.

Pensem ara en el flâneur, aquella presència romàntica que imaginem vagarejant amb barba, barret i bastó pels bulevards del París vuitcentista, veient passar la vida i filosofant al respecte. Hi ha molta literatura sobre la flânerie i el concepte s’ha vinculat amb figures cabdals com Baudelaire, Walser o Benjamin.

Però, hi havia dones que es movíem lliurement pels carrers de Berlin, Londres o París i observaven i escrivien sobre la societat de l’època? Rotundament no. I no pas perquè no volguessin. I, en tot cas, les poques que hi havia calia que se saltessin les convencions socials i alguna havia d’arribar al punt, com George Sand, d’utilitzar disfressa masculina i pseudònim.

En aquest llibre absolutament recomanable, La revolución de las flâneuses, Anna Maria Iglesia explica com les dones, sobretot les d’una certa posició social, tenien vetat l’accés a l’espai urbà, com caminar-hi soles comportava sospites d’exercir la prostitució, com les dones treballadores tenien una mica més de marge, en raó dels seus desplaçaments laborals, que, és evident, estaven lluny dels passeigs per oci. I a través dels escrits i les accions de Virginia Woolf, Flora Tristán, Delphine de Girardin, la gallega Emilia Pardo Bazán, la pròpia George Sand i un llarg etcètera, mostra la seva obstinació per ocupar el carrer, un dret que els era negat, com tants d’altres.

Ha passat més d’un segle, s’ha evolucionat, segurament, en molts aspectes, però si encara ens cal la perspectiva de gènere és que hi ha molt de camí per recórrer…