El paisatge és una font d’informació molt important de cara a l’estudi de les societats antigues. L’arqueologia del paisatge és una disciplina des de la qual s’intenta analitzar un territori incorporant diverses metodologies d’altres disciplines, per poder veure com el paisatge s’ha anat modificant amb el pas del temps a causa de les activitats humanes, siguin productives, comunicatives o d’altres, sempre entenent el paisatge com a un procés històric.
Un exemple d’un estudi enfocat des de l’arqueologia del paisatge és el treball de final de màster que vaig defensar aquest mateix any i que es titula “La transformació del paisatge d’alta muntanya als Pirineus. Estudi de l’activitat antròpica dels segles IX i XII i els seus camins al Port del Cantó (Pallars Sobirà i Alt Urgell)[1]“. Consisteix en l’estudi de la zona propera al coll, per on passava la frontera entre els comtats de Pallars i d’Urgell. En aquest cas, cal situar-se entre els segles IX i XII, moment en què es produeix un creixement demogràfic al Pirineu i que coincideix amb l’Anomalia Climàtica Medieval (ACM), un fenomen climàtic que es caracteritza per temperatures suaus i precipitacions abundants, fet que afavorirà l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura de l’època.
El treball mostra com es pot estudiar l’ocupació i l’organització territorial d’època medieval a partir d’observar i analitzar el paisatge. Per fer-ho, s’han aplicat diferents metodologies com la consulta de la documentació antiga i la toponímia del territori, l’anàlisi del terreny amb els Sistemes d’Informació Geogràfiques (SIG) i el treball de camp. Per una banda, les fonts escrites i els topònims proporcionen informació sobre les activitats econòmiques que es desenvolupaven al territori. Altrament, les eines informàtiques permeten realitzar una investigació més aprofundida de l’àrea d’estudi. El fet de poder analitzar les característiques del terreny amb els SIG, ajuda a determinar les àrees d’expectativa agrícola, és a dir, identificar les zones on es reuneixen les millors qualitats per a una bona producció agrària, tenint en compte diversos factors com la inclinació del terreny, l’orientació dels pendents o el tipus de sòl. Altres anàlisis com la visibilitat que hi ha des dels diversos punts habitats d’època medieval o les àrees de captació de recursos, és a dir, les zones que queden més pròximes als nuclis poblats en funció del temps recorregut caminant i del relleu, han estat importants per a la investigació.
L’ús de les aplicacions informàtiques ha permès emmagatzemar dades i tenir identificats diversos elements antròpics com camps, estructures ramaderes i camins (Fig. 1). Mitjançant les fotografies aèries dels vols americans de 1946 i 1956 i la comparació amb l’ortofotografia del 2019 de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), ha estat possible definir la morfologia i el traçat d’aquests elements i així tenir una millor visió més global del conjunt en relació amb el territori.
Molts dels camins identificats podrien tenir el seu origen en aquests segles, ja que l’augment del terreny explotat a conseqüència del creixement demogràfic i la necessitat de desenvolupar noves relacions amb l’entorn i altres nuclis va comportar un increment de la xarxa viària al territori durant els segles IX i XII. Aquest fet fa que es pugui observar una xarxa de camins força densa i on es fa visible la relació existent amb els camps i les zones ramaderes, així com amb altres poblacions. Per tant, tenir localitzats els camins ajuda a poder veure la distribució d’aquests i les relacions existents, les connexions entre els diferents espais d’un territori, permeten veure com estaven repartits els llocs de producció agrícola i ramadera, i és una tasca important a l’hora de recuperar la memòria d’un territori.
Els camins poden ser classificats en funció de les característiques estructurals que presenten segons la seva finalitat, és a dir, poden diferenciar-se les vies d’ús ramader, com les cabaneres o carrerades, de les de comunicació entre poblacions, com serien els camins de bast o els de carro. Es poden descriure diferències comunes en l’amplada dels camins, en els límits, en les construccions de pedra seca que els limiten o en el seu traçat segons el tipus de camí.
El territori i els camins poden ser estudiats des d’un punt de vista arqueològic treballant el paisatge que ha estat modificat històricament per l’activitat antròpica. És necessari conèixer no només els nuclis de població, sinó també l’entorn en el qual es troben, veure com s’associen amb el paisatge i les relacions existents per mitjà dels camins. El paisatge s’ha de comprendre per poder determinar el funcionament i l’organització territorial d’una societat en un moment històric en concret, com per exemple l’edat mitjana, sobretot en aquelles àrees geogràfiques on els treballs d’investigació arqueològica i històrica i els documents antics escassegen, ja que el paisatge s’ha convertit en una de les fonts d’informació del passat més rellevants. Per tant, queda molt per fer, per poder conèixer tot un territori pirinenc que gaudeix d’una riquesa patrimonial important i que cal seguir investigant per donar veu a unes zones poc conegudes i que sovint passen desapercebudes, impulsar nous estudis i projectes sobre les zones d’alta muntanya a escala arqueològica, aprofitant els nous coneixements i les noves tecnologies, les quals ofereixen un nou punt de vista i l’oportunitat de realitzar noves anàlisis.
[1] Consulteu el treball complet al següent enllaç: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/181269.
