Podríem buscar altres paraules per donar un petit flaix de la trama, però les contraportades ja estan pensades per fer-ho, generalment, amb força encert: “Quan arriba la tardor, en Fausto decideix deixar enrere un matrimoni frustrat i la vida descontrolada dels darrers anys a Milà per instal·lar-se indefinidament a la zona on havia passat els estius d’infantesa, Fontana Fredda, un lloc envoltat de muntanyes imponents, ideal per començar de zero. Allà intenta trobar una nova veu per a la seva escriptura i entretant treballa de cuiner al restaurant de la Babette i trava amistat amb uns quants habitants del lloc: un guarda forestal retirat amb una flaca pels afers humans i una jove cambrera que hi està de pas”.
En Fausto, el protagonista d’aquest llibre, La felicitat del llop, és l’alter ego del seu autor, l’italià Paolo Cognetti. Com ell, va deixar Milà, on va néixer i créixer, per instal·lar-se en un petit poblet de la vall d’Aosta, des d’on ha generat una obra que té la muntanya com a eix vertebrador. Per exemple, El noi silvestre, Les vuit muntanyes, Sense fer mai el cim (Sendèria 60) o la que ressenyem ara.
I en aquest cas, el protagonisme rau també en la muntanya o en la natura, en un sentit més ampli, però també en la gent, poqueta, que hi habita i que hi treballa: el guarda forestal, la propietària del restaurant, la jove cambrera, la velleta veïna, els llenyataires, els maquinistes de l’estació d’esquí, el personal del refugi… Tot un ventall de personatges, més un altre de presència evanescent (el llop, que hi és, però no es veu), que componen un món de relacions que s’enforteixen, altres que es debiliten, etc.
És un text purificador (en això també estem d’acord amb la contraportada), d’aquells que deixa bon cos i, per als més sensibles, té uns certs pics d’emotivitat. I no cal donar-hi més voltes perquè, si us interessa aprofundir-hi, us regalem una llarga entrevista de l’espai Més324 amb el mateix Paolo Cognetti, feta a finals d’octubre amb motiu de la presentació de l’edició catalana del llibre (clic). Ens quedem amb una frase de Mario Rigoni Stern, novel·lista itàlia que és un dels referents de l’autor: “la muntanya és un únic país i els muntanyesos són tots compatriotes”.