“Caminar no és cap esport”. Aquesta contundent afirmació, que sembla evident, en ple segle XXI potser cal explicitar-la per marcar distàncies de l’esport i la competició i obre aquest llibre com a declaració d’intencions.
Frédéric Gros (1967), professor de Filosofia política a la Universitat París-XII, conegut sobretot com a editor de les obres pòstumes de Foucault i com a autor d’un llibre intrigant, Desobeir, publica el seu llibre més popular i d’èxit, Caminar, una filosofia. Original de 2009, ara fa mig any és editat en català per Cossetània.
Un llibre més sobre la moda del caminar? És clar que sí, però no només. L’objectiu del llibre és doble. Per una banda, l’autor presenta alguns grans pensadors, com ara Kant, Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Nerval, entre d’altres, com a intel·lectuals que han pogut desenvolupar el seu sistema de pensament gràcies a caminar i a com caminem. És a dir, l’acte de caminar per a algunes persones ha estat motor de pensament, de creació, de reflexió i de filosofia. Al costat d’aquests mestres, persones anònimes com nosaltres, que sens dubte no estem cridats a desenvolupar grans teories, podem aprendre d’ells i seguir els seus ensenyaments per crear les nostres petites filosofies quotidianes, potser simplement casolanes, que ens ajudin en el camí de la vida. Amb un estil clar i didàctic l’autor ens convida a caminar agafats de la mà d’aquests filòsofs, posant-nos darrera la seva estela, i a deixar-nos envair pel seu pensament.
Però no només explica els grans filòsofs, sinó que s’atura i pensa per explicar-nos alguns dels grans conceptes del caminar, que sempre hi són, que tots sabrem reconèixer, però potser no hi parem esment o no interpretem correctament. El silenci, la solitud, la lentitud, l’energia, l’eternitat, el benestar, el sentit de pelegrinatge són algunes de les idees que l’autor ens ensenya, comparteix amb nosaltres i ens obre portes per endinsar-nos en el seu món, en una reflexió filosòfica tot caminant.
Caminar, que no té res d’heroic i potser no fa gaire de modern o glamurós, vol dir posar el cos en tensió i provoca un estat de fascinació que totes les religions han sabut aprofitar des de sempre. El ritme repetitiu, com la salmòdia de les pregàries, té la curiosa capacitat de provocar el que alguns psicòlegs anomenen l’estat alfa de la ment. Un estat alfa és una situació de relaxació total que es produeix quan s’està despert i el cervell comença a emetre ones alfa per comptes d’ones beta que són les que s’emeten quan s’està del tot despert. Ones alfa són les que tenim després del sexe o quan ens endormisquem. Caminar buida el cap, però li dona una altra consistència, estranya i fascinant.
La filosofia i la poesia sempre han tingut molt en compte l’acte de caminar precisament en la mesura que trescar, seguir el cop compassat dels peus sobre la terra, indica el ritme bàsic del pensament.
En un moment que la filosofia pareix que va desorientada, que li costa trobar i donar resposta a les grans preguntes del segle XXI, sembla que es replegui en un simple art de viure i el caminar és una eina simple i senzilla, però extraordinàriament potent per fer pensament, i aquest llibre és una invitació a endinsar-nos en aquest món.
Llibre lluminós, enormement suggestiu, a l’abast de qualsevol lector, però no per això menys profund, endreçat i per alguns inspirador, el caminar de la mà de Frederic Gros és una invitació per fixar els elements bàsics d’una moral del nostre temps on molts caminadors s’hi sentiran a gust. Perquè caminar és molt més que un esport, és una invitació al pensament i a la reflexió. Text savi, per gaudir i degustar paraula a paraula, capítol a capítol. Llegiu-lo, però, sobretot, sortiu a caminar. En tornareu canviats, una mica millors, potser també una mica més savis, a cops una mica més feliços. Què més se li pot demanar a un llibre i a una passejada? Un llibre important, que quedarà, i que sense fer gaire soroll sabrà trobar els seus lectors.
(Ressenya escrita ad hoc per Enric Faura, editor)