Els vessants de les muntanyes del Montnegre arriben fins a Canet de Mar, on formen els boscos de Pedracastell. El cim més alt de la vila arriba fins als 300 metres i des de dalt s’observa una de les millors panoràmiques de la costa, ja que en dies clars es pot veure fins i tot Barcelona. Des del 2006, hi ha tres rutes senyalitzades pels boscos de Canet i, a més, hi ha el sender de gran recorregut GR-5, que uneix Canet de Mar amb Sitges.
Jo us vull explicar el meu camí preferit, el del castell de Santa Florentina. Un castell en un clot? Sempre veia els castells a dalt de turons, però el de Canet, estava amagat. Com podia ser això?
De petita, quan em deien de pujar a la Creu, l’emoció m’atrapava, era un camí que em despertava la imaginació… i no sabeu pas com! Hi anéssim pel camí que hi anéssim, sempre era una cursa per arribar a dalt i fer cabanes, jugar amb tots els elements que ens proporcionava el bosc: branquillons, pinyes, suros, pedres, animalons, floretes…tot ens servia per submergir-nos en el nostre propi conte.
Cada cop que passava pel castell, imaginava històries, fins que un dia, en trobar un fòssil de petxina, la meva mare em va explicar que, molt temps enrere, Canet no existia perquè era mar. Ja tenia l’explicació del perquè no estava en un turó: era el Castell del Neptú i les sirenes!
No sé si era l’emoció de preparar la motxilla amb la carmanyola i la cantimplora, les xiruques, o l’entrar en els camins on el cel eren els arbres, on la llum es difuminava, on el perfum de les flors boscanes barrejat amb la humitat acaparava els meus sentits, crec que era tot plegat que em traslladava a la més gran de les aventures.
Ara, de gran, sempre que puc m’hi escapo perquè m’omple de pau. És el meu bosc màgic, sempre em fa reviure aquelles sensacions d’infantesa.
