Si El sendero de la sal fos una pel·lícula (que igual ja l’estan rodant, perquè té una trama molt cinematogràfica), obtindria, sense cap mena de dubte, la qualificació de Drama. Fixeu-vos en el que diu, amb algun retoc, la contraportada: “Només uns dies després que Raynor Winn descobrís que Moth, el seu marit durant trenta-dos anys, patia una malaltia terminal, van perdre la seva llar i, amb ella, la feina. En poc temps (ens pot passar res pitjor?), van prendre la valenta i impulsiva decisió de caminar les 630 milles del Sender de la Costa Sud-oest d’Anglaterra: de Somerset a Dorset, passant per Devon i Cornualla. Gairebé sense diners per menjar o refugi, havien de carregar només amb l’essencial per a la seva supervivència, acampant en el remot i degradat paisatge de penya-segats, mar i cel. Tot i això, a través de cada pas, cada trobada i cada prova, la caminada es va convertir en un viatge extraordinari”.
Extraordinari és un adjectiu que defineix perfectament el viatge (ull, no el llibre), a jutjar per la descripció de les condicions físiques del tal Moth, que en ocasions s’arrossega literalment pel camí… El cas és que es tracta d’una història real, verídica, escrita en primera persona per la protagonista, que no es escriptora (i val a dir que es nota). Una història, per una altra part, que enllaça amb moltes altres (pensem, per exemple, amb Salvatge, de Cheryl Strayed, que va inaugurar aquesta secció el mes d’abril de 2014), en què la caminada suposa una mena de catarsi, d’alliberament, en un moment de crisi vital extrema. I una història que també té un altre protagonista, l’escenari, en aquest cas un medi natural fonamentalment litoral (i hostil), que no mostra cap mena de compassió per la feblesa dels dos senderistes i no para de demostrar, a base de pluges, de vent, de fred, qui mana.
Dues motxilletes, una tenda de campanya i un subsidi de poc més de quaranta lliures setmanals (que esperen amb candeletes) no és massa bagatge per emprendre una aventura d’aquestes dimensions. Per això, de seguida passen a ser vistos com a homeless: bruts, famolencs i, a vegades, fora de la llei (sense anar més lluny, cada vegada que acampen). Una altra de les lliçons del llibre és, doncs, com de ràpidament es pot passar de tenir una vida plena i “honorable” a no tenir res i com això comporta que (amb poques excepcions) la gent et tracti amb la màxima indiferència, quan no amb desdeny.
En fi, després de moltes anades i tornades, de molt de patiment, però també de superació, tenacitat i orgull, no descobrirem res si diem que la història no té un mal final. I que l’autora, Raynor Winn, ha publicat un segon llibre, continua fent llargues caminades i és una ferma activista anti-desnonaments. Ja ho hem dit al principi, senderisme terapèutic.