A principis del mes de febrer moria als 95 anys l’escriptor Josep Maria Espinàs. Els mitjans se n’han fet ressò a bastament, recollint tots els aspectes d’una vida rica, fecunda i sobretot amb una obra extensa i variada.
Des de Sendèria volem fer-li un senzill però sentit record com a escriptor caminaire i autor d’una bona colla de llibres fets a peu. Espinàs va escriure molts llibres, prop d’un centenar, però avui volem destacar especialment els de la sèrie “Viatge al…” i, més endavant, “A peu per…”.
Aparentment són llibres de viatge clàssics, on l’autor visita una zona i va explicant el que s’hi troba, però sempre fets a peu, caminant. La sèrie s’obre amb el llegendari “Viatge al Pirineu de Lleida” el 1957, un viatge fet en companyia de Camilo José Cela i publicat originàriament per Editorial Selecta (amb posteriors reedicions) i es clou amb “A peu per Múrcia” el 2009. Són 20 llibres de viatges. Tots fets a peu. Espinàs era un bon caminador.
Quina era la visió del viatge i del caminar d’Espinàs? Espinàs caminava per esport, per conèixer el territori, el paisatge o l’entorn natural? Potser per retrobar-se a si mateix, en un viatge interior? Havent llegit la majoria d’aquests llibres, ens sembla que no.
Espinàs caminava per conèixer les persones, els pobles i les formes de vida socials, uns costums i unes maneres de ser. Sempre va triar llocs i espais aparentment secundaris, no tocats per la moda o la popularitat. Llocs que tots sabem que existeixen, però que mai trobem el moment d’anar-hi, visitar-los o simplement aturar-nos-hi. Cercava anar a l’autenticitat defugint la fama i creia que això ho trobava més aviat en espais no principals i no en els de més anomenada. No volia trobar-se amb els poderosos o famosos, sinó amb els anònims habitants de pobles, els que aguanten les cases.
Espinàs era un bon caminador, però en cap cas un esportista o excursionista. Per Espinàs el caminar era la via per arribar a la gent. El que li interessava per sobre de tot era el contacte humà, el coneixement social i la vida dels pobles. Pensava que la millor manera d’acostar-s’hi era des de la proximitat que dona apropar-s’hi caminant, des de la humilitat del que hi arriba a peu. Feia palès que la manera d’establir un diàleg, un contacte, era amb la discreció d’aquell que camina, troba una persona, li demana una indicació i a partir d’aquí entra en el seu món.
Espinàs ens ensenya que els camins són les vies que s’han utilitzat des de sempre per a trobar-se i relacionar-se i, per tant, són espais de trànsit social, no esportiu ni espiritual.
Però, sobretot, Espinàs ens ensenya que el camí (i el caminar) és una actitud, en el fons una manera d’estar i de mirar el món. Des de la discreció, la humilitat, defugint el protagonisme, deixant espai als altres, apareixent com a notari d’una realitat, com a testimoni. Això es pot fer caminant, no baixant d’un avió o d’un cotxe.
Un altre valor que ens apassiona d’aquesta sèrie de llibres, sobretot dels primers, és el relat d’una època, d’unes formes de vida i d’uns costums que ara ja són història. Amb la seva prosa senzilla, que no simple, austera i lluny de qualsevol valor moral o judici de valor, Espinàs ens permet reviure uns mons que ja no existeixen, que han existit, però ara han desaparegut.
Es fa molt difícil destacar cap dels llibres d’aquesta llarga sèrie de 20 títols. El primer, “Viatge al Pirineu de Lleida”, és referència, fundacional. Oblidat durant molts anys, les reedicions el van tornar a posar al dia. El fet d’anar amb Camilo José Cela no és rellevant. Allò important és la vivència d’uns Pirineus dels anys 50, tan i tan diferents dels actuals. Però sobretot crec que el més important és l’actitud, el tret identitari de l’Espinàs, que d’alguna manera s’anirà repetint al llarg de la resta de llibres de viatges.
De la sèrie “A peu per…” tenim molt bon record dels llibres sobre la Terra Alta, la Segarra o el Matarranya, però també de Sòria o el País Basc. Els darrers, per zones de les Espanyes, són una mica més desiguals, amb l’autor ja molt gran.
En tots ells hi sura una actitud, una manera de mirar el món, una forma de relacionar-se que és possible perquè es fa des del camí i el caminar. Per això és important Espinàs per a nosaltres. Aquesta mirada. Afortunadament, una bona part d’aquests llibres són accessibles a llibreries i biblioteques. Llegim Espinàs, és el millor homenatge que li podem fer. I deixem-nos amarar de la seva mirada, és una guia per anar pel món.
