Fa poc vaig conèixer a en Jaume, qui ha anat a viure amb la parella i el nadó que tenen en comú a un petit poble a prop d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà). Fins aquí, res fora del comú. Sí que em va sorprendre la seva voluntat de fer vida sense cotxe, al Pirineu, amb les seves pujades i baixades, i vivint en un poble sense pràcticament cap servei. Els desplaçaments diaris per portar el nen a la guarderia o, fins i tot, per anar a esquiar els fan en bicicleta. Només utilitzen el cotxe per anar a comprar o fer desplaçaments llargs.
La poca oferta de transport públic en moltes àrees pirinenques, l’orografia i la facilitat per agafar el cotxe han convertit el fet d’anar a peu o en bicicleta en un acte pràcticament revolucionari. No obstant això, no hi ha res més gratificant que baixar del cotxe. Nombroses investigacions han determinat que caminar (extensible a anar en bicicleta) és “extremadament beneficiós per a les nostres ments, els nostres cossos i les nostres comunitats”, tal com afirma Shane O’Mara en l’Elogio del caminar. En la seva obra, O’Mara cita un estudi dut a terme en persones d’edat avançada que va concloure que aquelles que dedicaven uns 150 minuts cada setmana a caminar eren més actives socialment i tenien una sensació més gran de benestar general.
El Jaume va en bicicleta sempre que pot,
fins i tot quan va a fer esquí de muntanya
La parella del Jaume amb el fill que tenen en comú
Indagant per escriure el present text he descobert que el del ciclista d’Esterri d’Àneu no és un cas aïllat, però que encara ho era menys no fa tants anys. “Quan era petit vivia a Sabadell i llavors hi havia moltes persones que anaven a treballar en bicicleta. No és com ara que qui agafa la bici és més aviat per fer esport el cap de setmana”, recorda Feliu Izard Gavarró, de 76 anys. Izard és un muntanyenc veterà (“el més tresmiler de tots!”, segons adverteix ell mateix en el seu perfil de WhatsApp) i li agrada desplaçar-se en bicicleta per Lleida, ciutat on viu.
“Portem tota la història de la humanitat anant a peu. Fa quatre dies que anem en cotxe!”, recorda l’escriptora Núria Garcia Quera. “Caminava un australopithecus afarensis fa uns 3,4 milions d’anys i avui continuem caminant. De fet, caminàvem abans que el cervell se’ns comencés a desenvolupar”, escriu l’autora a Nou viatge al Pirineu, llibre on segueix les passes dels escriptors Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs l’any 1956 en el seu viatge pels Pallars i la Val d’Aran.
El Pirineu que van recórrer Cela i Espinàs no té res a veure amb l’actual. “Hem estat gairebé un segle construint pensant amb els vehicles motoritzats. S’han arribat a aïllar poblacions, de les que pràcticament no s’hi pot sortir a peu perquè les noves carreteres trepitgen els camins històrics”, denuncia Xavier Campillo Besses, doctor en geografia. “En grans ciutats com Barcelona sí que hi ha hagut un canvi de mentalitat en les darreres dècades, però en poblacions com Berga, on visc, la revolució de la mobilitat encara no ha arribat”, es lamenta l’expert en mobilitat urbana.
En opinió de Campillo, l’únic vehicle que ens podria fer baixar del cotxe en zones rurals és la bicicleta, combinada amb transport públic. No obstant això, l’expert adverteix que “falta molt” perquè sigui competitiva: “A Girona s’ha fet un gran esforç per recuperar el que es coneix com a vies verdes, però no en moltes d’altres zones. D’altra banda, encara hi ha moltes traves per pujar la bicicleta als autobusos o al tren”. Campillo no oblida la vegada que va poder pujar la bicicleta al maleter d’un autobús Alsa, l’únic transport públic de moltes zones del Pirineu, perquè “el conductor es va apiadar de mi després d’estar suplicant-li”.
Qui sí que pot gaudir de la feina feta en matèria de mobilitat a la província de Girona és el Francesc Baquer Font. Quan aquest arquitecte especialitzat en mobilitat i urbanisme va decidir anar a viure a Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa) amb la seva família, assegura que va tenir clar que els desplaçaments del dia a dia fins a Olot, on treballa, no podien ser en cotxe. “En lloc de tancar-me en una caixa (en referència al cotxe), aïllant els meus sentits, faig exercici físic i acabo tardant més o menys el mateix”, afirma. Baquer combina la bicicleta amb el transport públic i comparteix l’experiència a través de la xarxa social Twitter “amb l’objectiu que més persones s’hi sumin!” (vegeu aquí).
El Francesc Baquer Font comparteix
l’experiència a través de Twitter
La parella i la filla de Baquer passant l’estona mentre esperen l’autobús
En comarques com el Pallars Sobirà -per posar un exemple de típica comarca pirinenca amb poc transport públic, grans desnivells i pensada per desplaçar-se en vehicle motoritzat-, baixar del cotxe requereix una gran voluntat (i unes bones cames!). “Si cal, a l’hivern em poso una granota d’esquiar per no passar fred i tinc molta cura a evitar les puntes de trànsit quan m’he de desplaçar per la carretera general”, explica la Maria Díaz de Quijano Barbero, qui se sap de memòria els horaris de l’única línia d’autobús de la zona. Explica que es va acostumar a anar en bicicleta vivint en ciutats i que quan es va mudar a Altron, va continuar fent-ho, a pesar dels 230 metres de desnivell que hi ha fins a Rialp, on treballa. L’explicació que em dona: “M’encanta anar en bici!”.
“Com a societat pirinenca ens hem acostumat a agafar el cotxe per tot perquè en som altament dependents, però, si hi hagués facilitats, hi hauria més persones com la Maria. Faríem un pas de gegant si en pensar les grans infraestructures viàries tinguéssim en compte els camins tradicionals. Hi ha moltes persones grans que anirien caminant i més joves que agafarien la bicicleta. No pot ser que dues poblacions tan properes com Sort i Rialp hagin perdut la seva connexió caminant”, declara Eva Tarragona Negre, directora de l’empresa mOntanyanes, dedicada a estratègies creatives per a la dinamització local.
“La transformació no és fàcil, però és un repte que hem d’assumir i que implica un canvi cultural”, adverteix Campillo. En l’última reunió de la Taula de Camins, el Rafael López-Monné ho va tenir clar: “Hem de tancar pistes i millorar camins. Mantenir la xarxa de camins tradicionals. Ja els tenim, només s’han d’arreglar. Utilitzar-los per allò que van ser creats, per a la mobilitat del dia a dia”. El geògraf i fotògraf no entén, per exemple, per què es donen facilitats per comprar cotxes elèctrics, en lloc de bicicletes.
La cultura del cotxe és també un condicionant per al sector turístic. “Al Pirineu, els visitants es veuen pràcticament obligats a venir en vehicle particular per la falta de transport públic”, reconeix Adriana Ramon Calm, coordinadora d’iItinerànnia, una xarxa de més de 2.500 km de senders senyalitzats que s’ha creat al Ripollès, a la Garrotxa i a l’Alt Empordà. Però de la mateixa manera que s’ha creat Itinnerànnia i s’ha popularitzat la pràctica del senderisme, amb voluntat política i social la revolució de l’anar caminant o en bicicleta podria anar fent via.
Calen visionaris i persones valentes que, com va fer David Isern Casanovas a finals dels anys 90, apostin per una nova cultura de la mobilitat que combini l’anar a peu o amb bicicleta amb el transport públic. Isern va ser dels primers a apostar pel senderisme com a reclam turístic al Pirineu. Explica que fins i tot va haver de formar guies perquè interpretessin el territori en lloc de practicar l’excursionisme com si fos un mer esport. “Vaig apostar pel senderisme abans que se’n parlés!”, afirma orgullós.
Els beneficis de caminar cap a aquesta nova mobilitat mereixen l’esforç. “Tardarem més, però gaudirem del recorregut. Els camins ens ajuden a reflexionar, a connectar-nos amb els espais naturals, amb els espais agraris, amb tota la resta. I això que els camins poden no ser més que una mera línia de terreny trepitjada”, va reflexionar Rafael López-Monné a la darrera sessió de la Taula de Camins.
Per concloure el present text no em puc estar de citar l’última frase que Shane O’Mara escriu en la introducció de l’Elogio del caminar: “És hora d’aixecar-nos i posar-nos a caminar rumb a una vida millor: disposem-nos a veure el món tal com és i com només els humans el podem veure”.
