Amb Pasqual Maragall comencem a caminar plegats per Barcelona pocs anys després que li diagnostiquin Alzheimer. Em diuen que caminar li va bé per la malaltia. I jo penso que fer-ho pels barris de la ciutat pot ser una bona opció. Ens traslladem en metro i planifico cada setmana un recorregut per un barri diferent. Intento buscar indrets que potser podrà reconèixer: escultures al carrer, parcs, placetes, estadis olímpics o platges. Una Barcelona transformada en l’època del Maragall alcalde. Sé que això no li despertarà la memòria perduda, però tinc l’esperança que pugui saltar alguna espurna en passar per aquests territoris.
Calculo que, pel cap baix, hem fet cinquanta vegades la volta a Barcelona per tots els seus barris. Des dels racons més amagats de la Ciutat Vella i del Poblenou fins espais poc coneguts d’Horta, del Carmel o de Torre Baró.
Maragall camina molt de pressa. De vegades, costa seguir-lo. Quan caminem observo que li queden tics de quan era alcalde. No suporta veure un cotxe amb les quatre rodes damunt la vorera impedint el pas dels vianants. Es capaç d’aturar-se i buscar l’infractor amb la mirada. El so ensordidor de les màquines que esbudellen voreres l’exaspera. Havia intentat que les companyies de serveis es posessin d’acord entre elles per no obrir tantes vegades el carrer. No recordo si ho va aconseguir.
En les nostres caminades, allò que més li agrada es trobar una colla de nanos que juga a pilota. Introduir-s’hi i xutar. La majoria té massa pocs anys per saber qui és. Però de vegades hi ha alguna criatura que exclama: “Si és el Pasqual!!” “Qui?”. “Un que va ser alcalde”.
Caminar per una ciutat és endinsar-se en un conglomerat de sensacions humanes. En general, els vianants reconeixen Maragall. La gent tímida el saluda, i la més atrevida li pot intentar explicar la vida. Algú és capaç de pujar a corre cuita a casa i treure de l’àlbum la foto que es van fer junts el dia que, sent alcalde, va fer una visita al barri.
Les fotografies formen part de les nostres caminades. Les que fem nosaltres mateixos, mòbil en mà, i les que la gent demana fer-se amb Maragall. Els clics ens permeten anar aturant i mantenir una activitat durant el recorregut.
L’escultura de Viladomat dedicada a la República ja ens coneix de tantes vegades com hi passem pel seu costat. La repetim i la convertim en rutina. Les rutines poden ajudar a compensar la desorientació que comporta patir Alzheimer. Em sembla veure una llumeta als ulls de Maragall quan li parlo de la història d’aquesta escultura, que ell mateix va decidir instal·lar al districte de Nou Barris després de passar tota la dictadura abandonada en un magatzem municipal. “Per què les escultures emblemàtiques han d’estar als centres de les ciutats i no als barris?”, va dir Maragall en recuperar-la de l’oblit fa més de trenta anys.
Quan Maragall era totalment conscient de la malaltia que li havien diagnosticat, havia afirmat: “Si algun dia em desoriento i em perdo per la ciutat, tinc la sort que, com que la gent em coneix, em tornaran a casa”.
Però ell no camina mai sol. L’acompanyem. Jo mateixa o un altre grup d’amics que li organitzen caminades per camins dels afores de la ciutat, on no trobi el soroll dels trituradors de voreres.
