La proposta resultava atractiva, els arbres florits gairebé sempre els contemplem, la mirada és l’únic sentit que els hi dediquem. Els esguardem, observem, fins hi tot admirem, rara vegada penetrem al seu hàbitat per gaudir-los amb tots els sentits.
Un temps indecís ens va donar el bon dia. A l’atmosfera hi havia de tot: núvols, nuvolots de color punta de llapis, retalls de cel blau que s’endevinava més que ser eloqüent. Però res d’això ens va descoratjar i, reunint el que cal per afrontar una caminada, emprenem una nova aventura. Ens hem calçat les botes disposats a caminar entre ametllers florits.
Pla de Sant Romà d’Abella, cases disperses i camp endreçat amb rectangles de diferents tons de verds i algun del que la terra encara amaga el cultiu. Dona gust contemplar el paisatge amb terreny cultivat, formant geometries que s’acomoden a la mirada i et transmet sensació de vitalitat. Els camins estan secs, mentre la terra sota els arbres és flonja i humida a la pressió del pas. Penetrem al domini dels ametllers afilerats, estan al límit de l’ostentació de les vestimentes florals entre blanc i rosat i unes fulletes d’un verd primerenc treuen el cap tot deixondint-se del son hivernal. La primavera recent estrenada ens mostra el contrast del canvi i el desvetllar dels colors dia a dia. Les estacions van molt lligades a les emocions, per sentir-les has de trescar per camins, viaranys i trepitjar territori, que ve de terra: sentir-la, flairar-la, que t’embriagui per estimar-la. Caminem sense pressa, assaborint el festival dels sentits; la fragància de la florescència que la brisa estimula d’una dolçor suggestiva de mel de mil flors. Les ràfegues de vent que empenyen els núvols fan caure els pètals com una pluja blanca amb aspecte irreal, talment novel·lesc. M’entretinc resseguint amb els dits les branques aspres amb el nusos esculpits amb el pas del temps. Llegeixo la prosa dels troncs i sembla ficció que puguin donar aquesta flor tan delicada, en la que ja s’albiren les fulles verdes que preservaran el fruit.
Caminar és transitar per camps i senderis, tot cultivant la conversa. Ho fem sobre una catifa verda novella amb botons grocs que esclaten aquí i allà en forma de flor. Avui, els elements no s’han posat d’acord i ens sorprenen amb quatre gotes mal contades ara i ullades de sol més tard, és un avanç de la primavera que arraulida darrera d’un d’aquests nuvolots espera la seva hora, mentre treu la poteta de tant en tant.
Dins l’arbrat arrenglerat observem diferents maneres de conrear: en alguns, la tècnica avança en el rec, el que fa pensar que hi ha jovent que es va obrint pas i copsem el relleu generacional.
Un cop a la carretera seguim trobant patrimoni, l’empremta de l’home en un moment determinat: un búnquer mig amagat per la malesa i, si cerquem informació, està oculta per les potents branques d’un arbre o mig esborrada, pel pas del temps i els elements naturals i humans que hi han transitat. Fora bo que tinguéssim cura dels camins del Pallars, les administracions no necessiten un gran pressupost, tan sols una mica d’empatia cap el territori.
Cada caminada és una descoberta: mentre trepitgem la terra a vegades aspre, d’altres blegada pel treball de l’home, els nostres sentits s’afinen i sabem llegir la prosa dels arbres i la poesia de l’oreig entre les branques que provoca pluges de pètals per embriagar-nos amb els seus flaires. Tot un viatge a les essències humanes.
