Aquestes últimes setmanes he estat llegint el darrer assaig de David Le Breton, Caminar la vida, de l’editorial Siruela, i que va ser ressenyat en aquest mateix butlletí el passat juliol. Ja a les primeres pàgines de la lectura, vaig començar a subratllar sense parar frases i reflexions sobre el fet de caminar que són meravelloses, dignes d’emmarcar. Aquí us en deixo tres, a tall d’exemple, amb les que hi estic completament d’acord (en castellà, tal com apareixen al llibre):
“El caminar le devuelve a uno el contacto consigo mismo y con la sensación de existir.”
“Los caminantes ralentizan el mundo para volver a él desde sus raíces. Se deslizan hacia otra dimensión del tiempo en la cual ya nada urge, en la que es posible detenerse para disfrutar del paisaje o para descansar.”
“Una caminata no vale para otra cosa que para hacer maravillosas las horas. No aporta nada en términos económicos o a nivel profesional, pero es pródiga en lo relativo al descubrimiento de uno mismo y en intensidad de momentos vividos.”
Crítica (ferotge) al GPS
Després d’aquesta lectura inicial, tan agradable i estimulant, vaig arribar a un capítol, el titulat “Trazar su propio camino”, on Le Breton parla de l’ús de la tecnologia mentre caminem i, concretament, d’un aparell que fa temps que ha canviat les nostres vides: el GPS. En aquest passatge del llibre, l’autor critica aquest instrument de manera ferotge, amb reflexions com les tres següents:
“El GPS es contrario a la filosofía del caminar porque transforma el camino en trayecto, subordinándolo al objetivo y disolviéndolo para convertirlo en puro pasaje indiferente; eliminando la poética del mundo al reducirlo a una serie de datos numéricos; captando una mirada a la que le ha dejado de importar el paisaje o el ambiente, absorbida, de hecho, por la pantalla”.
“La satisfacción de orientarse por uno mismo desaparece. La progresión se modeliza y convierte al viajero en un ser pasivo, sin otra iniciativa que la que le concede el instrumento.”
“Recurrir al GPS en detrimento del mapa o de la intuición dificulta la memorización del recorrido; la atención deja de centrarse en el medio, ya que está cautivada por la pantalla. Se impone entonces una representación sin relieve del espacio, y las percepciones del camino se reducen a su condición unitaria con la meta.”
Dos companys inseparables
Camino per la muntanya des de fa una pila d’anys i el mapa en paper sempre ha estat —i segueix sent— un company inseparable. Ara bé, des de fa un temps, n’he incorporat un altre de company, el GPS, que no pretén substituir l’anterior, sinó complementar-lo.
El GPS m’aporta, en primer lloc, seguretat per afrontar aquelles situacions de dificultat per orientar-se (boira espessa, camins desdibuixats, neu, etc.). És cert que el mapa, la brúixola i la intuïció també permeten afrontar aquestes dificultats, però amb el GPS és més fàcil i ràpid i, en moments de perill o de crisi, quan més senzill sigui tot, millor.
A aquest avantatge se n’hi afegeix un altre de menys utilitari però que també valoro. Són les dades que el GPS va generant dels recorreguts (distància, desnivell, waypoints, etc.) i que, un cop emmagatzemades, ens permeten construir un arxiu històric dels nostres itineraris i sortides, una mena de diari personal dels llocs i paratges visitats.
Quan camino amb el GPS a sobre, en cap moment m’identifico amb allò que critica l’antropòleg francès. No em deixa d’importar el paisatge ni l’entorn, ja que en segueixo gaudint com sempre, i en la mesura dels meus coneixements intento interpretar-lo i aprendre’n. Tampoc estic absorbit per la pantalla —si bé la miro de tant en tant, això sí— i segueixo utilitzant el mapa per orientar-me o per identificar cims i altres elements geogràfics. I l’itinerari segueix tenint tot el sentit, ja que a cada pas et va aportant noves imatges i sensacions.
Afinant la crítica al GPS
Dit tot això, puc entendre, en certa manera, la crítica de Le Breton. Diria que es refereix a aquelles persones que depenen completament del GPS, que renuncien a orientar-se fent servir les referències geogràfiques i els mapes —que ja no compren—, o que estan gran part del trajecte consultant les indicacions de la pantalla. Així doncs, per ser estrictes, la crítica al GPS vull entendre que es refereix —o penso que s’hauria de referir— al mal ús de l’aparell, no a l’aparell en si mateix.
També crec que si no t’han explicat mai com utilitzar i interpretar un mapa, ni saps identificar una fita, és probable que siguis un nadiu digital (del GPS, en aquest cas) i que la teva dependència de l’aparell sigui total (de fet, aquest instrument s’utilitza en molts altres àmbits, com quan ens desplacem en vehicle o viatgem). Així mateix, si la teva concepció de la muntanya és exclusivament la d’un escenari on entrenar i competir, aquest debat sobre el GPS no et deu interessar gens. En aquest sentit, doncs, es fa necessari cultivar des de totes les instàncies possibles la cultura del caminar i la mirada geogràfica vers la muntanya, aquelles que busquen dialogar amb l’entorn i intentar entendre’l.
Quan les muntanyes es consideren —només— espais on competir o superar-se, les dades generades pels GPS són una mena de tresor que ha de ser mostrat socialment per obtenir un suposat reconeixement. De fet, compartir i socialitzar les dades que dona el GPS és la raó de ser de moltes aplicacions que han popularitzat —segurament en excés— l’accés a la muntanya i al medi natural. Però que també ens aporten una informació valuosa —si saps entendre-la i destriar-la— a l’hora de dissenyar i planificar nous itineraris. Però probablement tot això ja seria un altre debat…
Vivim en una societat tecnològica i, de la mateixa manera que hem de criticar i afrontar el cantó fosc de les tecnologies —que hi és—, tampoc hauríem de renunciar als beneficis que ens ofereixen. A mi, a la muntanya, el GPS m’aporta més que em resta. I, a tu?
