Ara ja fa uns anys em va entrar el cuquet per provar de fer alguna setmana de senderisme motivada pel meu gust per caminar i les ganes d’estar a l’aire lliure, tot i que era conscient de dos fets que, per a mi, actuaven com a limitacions o condicionants: un baix coneixement per orientar-me a la muntanya per mi sola i la mandra de carregar molt d’embalum a l’esquena. Potser per això o perquè el primer intent va ser al Nepal, país desconegut i incògnit, vam contractar els serveis d’una empresa de trek que ens va posar els guies, els cuiners, els portadors i, en definitiva, la tranquil·litat de només caminar, sense pensar en res més que en el gaudi del lloc. D’aleshores ençà, gairebé sempre he utilitzat els serveis de guiatge per a les meves setmanes de senderisme.
Fins ara la meva tria s’havia concentrat en agències de viatge que oferien una secció de productes de trekking o expedicions: efectivament, abans de l’eclosió d’empreses de guiatge especialitzades en senderisme, a Barcelona hi havia un grup d’agències que es definien com a “alternatives” (sortides en petits grups, rutes en allotjaments no convencionals, naturalistes, viatges solidaris) que oferien productes integrats per caminar generalment a l’estranger i en llocs força remots. En aquests casos, l’agència actuava com a intermediària entre el client i un paquet tancat de senderisme que compraves al país escollit i que incloïa els guies locals, la tria dels allotjaments, els recorreguts i l’organització dels àpats.
A data d’avui haig de fer una valoració molt positiva de l’elecció de la contrapart en el lloc de destinació. Els programes són clars i especifiquen correctament la informació tant a nivell tècnic (desnivells a superar, els quilòmetres a caminar en les etapes, el temps invertit en relació al punt de sortida i arribada, sense que se superi massa l’estimació establerta,…), com a nivell logístic, de manera que la realitat s’ha adequat perfectament a les expectatives prèvies.
Però quins altres avantatges comporta caminar amb aquesta modalitat?
El primer és la delegació de les tasques de guiatge als professionals que ens acompanyen. La confiança immediata en els guies em treu el neguit de perdre’m o de mal interpretar les condicions meteorològiques. A més, enriqueixen el trajecte amb un munt de continguts geogràfics i aspectes històrics o, fins i tot, amb llegendes i saviesa popular. Tant és així, que a Islàndia vam acabar convençuts que al darrera d’aquells munts de roques volcàniques d’estranyes formes que conformen el paisatge hi havia éssers fantàstics que, de tant en tant, sortien a jugar amb els islandesos,…
Un altre avantatge és la comoditat que suposa que em transportin l’equipatge que no faig servir quan camino, que tanmateix procuro que no sigui superflu…, però sempre acaba havent-hi una farmaciola o el que acabo portant “per si de cas”: un polar de més per si fa més fred; unes segones botes per si queden xopes les habituals; unes ulleres de recanvi per si se’m trenquen les titulars; una tovallola prima per si no n’hi ha al lloc on es dorm. Així només camino amb el que necessito cada dia, inclòs l’avituallament energètic per no defallir a mig camí. Aquesta logística ha funcionat admirablement bé en qualsevol lloc, fins i tot a Còrsega, on mai no vam arribar a veure qui recollia els equipatges que deixàvem a les gîtes d’étape i que puntualment trobàvem al següent allotjament.
En relació amb altres tipus de viatges organitzats, cal destacar que els grups són força reduïts. Això facilita la coneixença ràpida de les persones que el formen i el fa més àgil a l’hora de caminar per la muntanya, fins al punt que sovint sembla més una colla d’amics fent senderisme que un clàssic viatge organitzat. I, a vegades, la complicitat augmenta, com quan s’ha d’ajudar en alguna de les tasques per al millor funcionament del grup, ja sigui en la preparació dels picnics o a la cuina, cosa que recorda una mica les colònies o campaments de l’adolescència. Amb tot, no deixa de ser un relax que algú altre dirigeixi l’organització diària de la jornada i així jo només m’haig de deixar portar,…, i bàsicament caminar, que finalment és l’objecte de la sortida.
Moltes d’aquestes setmanes caminaires han transcorregut fora de Catalunya, potser per ganes de conèixer paisatges diferents, potser perquè pel nostre país hi he caminat força amb els centres excursionistes o potser perquè fins ara no hi havia sabut trobar sortides organitzades de manera integrada per les comarques catalanes. Tant de bo que l’eclosió d’activitats de senderisme que s’ha produït aquests darrers anys i l’afició per caminar, que sembla que s’estén, potenciï aquest tipus de producte. És còmode, contribueix a moltes economies (allotjaments, guies, conductors de taxis,…) i permet la descoberta del territori de manera tranquil·la, segura i coordinada.