La recuperació d’una part significativa dels camins històrics de l’Alt Pirineu i Aran ha posat en valor un patrimoni que s’havia anat fent invisible al llarg de decennis de postergació. Quan van entrar en desús els camins pels quals havien transitat generacions d’homes, de dones i de criatures, el bosc no va trigar gaire a engolir aquelles rutes que havien permès anar a peu de poble en poble tot conformant una enorme xarxa de comunicació viària. La construcció de les carreteres que havien de permetre el pas dels vehicles a motor va obrir un llarg parèntesi d’oblit dels vells camins de muntanya.
Per què s’han recuperat aquests camins? Evidentment, no hi ha un únic motiu per resposta. En els diversos projectes de rehabilitació han confluït, per una part, una demanda social empesa pels col·lectius excursionistes i de valorització del patrimoni cultural i, per l’altra, la sensibilització de les administracions públiques, les quals han vist en els camins antics un actiu de primer ordre per a la dinamització del propi territori. Tots plegats estan fent possible una nova manera d’entendre una cosa tan senzilla com és el fet de caminar per caminar.
Se’m dirà, amb tota la raó del món, que la gent que recorre els recuperats camins de muntanya no ho fa només per caminar. Efectivament. És aquí on volia arribar. Mai no es fan les coses perquè sí. Els antics usuaris d’aquelles rutes caminaven per necessitat: havien de desplaçar-se per feina, per anar a estudi, per anar al metge, per anar a festa major, per anar a vistes… Els nous caminants tenen uns altres motius, que res tenen a veure amb aquells. Són motius diversos, cadascú pot tenir el seu, però jo gosaria resumir-los en un de sol: conèixer. Caminar per conèixer és, amb tots els matisos que es vulguin, el que avui mou la gent a endinsar-se per qualsevol dels camins recuperats per al senderisme del segle XXI.
Ens els darrers temps —posem-hi entre deu i vint anys— a l’Alt Pirineu i Aran s’ha desvetllat un interès creixent pel què hem estat. Els habitants permanents d’aquest territori se senten cada vegada més encuriosits per saber d’on vénen, quina és la història del poble on han nascut, què expliquen les restes del que havia estat un castell, una església, una torre de guaita, un megàlit, una farga, un forn de calç, un molí fariner… I de la curiositat i l’interès es passa, tot seguit, a la passió pel passat i a l’orgull de pertinença a un determinat lloc.
Els pirinencs i les pirinenques amb set de saber assisteixen habitualment a les jornades, cursos i xerrades de divulgació de la història i el patrimoni locals que es fan arreu del territori. De la mateixa manera, llegeixen i consulten llibres que en parlen, d’aquesta “història de proximitat”. I el cercle de mitjans d’accés a la informació es tanca trepitjant país: sortides guiades, visites al patrimoni, participació en excavacions arqueològiques… i caminar pels camins que expliquen també el perquè de la història.
Caminar per conèixer és un exercici apassionant. Però perquè ho sigui de veritat cal tenir tots els sentits amatents, disposats a percebre el més mínim dels detalls que ens podem trobar en el nostre recorregut, la més petita de les anècdotes que la natura ens té preparada. No passem de llarg! Parem-nos a observar, per exemple, aquella paret seca que aguanta el camí, preguntem-nos el temps que fa que és feta, quanta gent hi deuria treballar, quant temps van trigar a tenir-la enllestida, d’on van treure els rocs, amb què els van transportar… I, finalment, interioritzem que, d’aquella feina d’aquella gent, encara avui ens en servim nosaltres. Extraordinari.
Si recorrem els vells camins de muntanya amb aquest esperit receptiu, fàcilment arribarem a la conclusió que caminar és un acte cultural, com ho són llegir un llibre o escoltar una conferència. Al capdavall, els camins són també per llegir-los i per escoltar-los.
