CAMINAR amb gent davant que també camina i gent que et segueix com camines. Amb pressa tothom. I mascaretes. I petites motxilles o bosses a l’esquena o penjant de l’espatlla. Estat vigilant perquè no et toquin. Poden estar suats. Sents un esternut a frec. Ai! Mirades furtives. Te’n trobes alguna; però no veus somriures, no es veuen els llavis de ningú. Tots escapem.
Caminar per un sender frondós. Camines per un sender de terra negra atapeïda entremig de roques amb molsa arrapada al gravat del granit. Contrast de verd viu i gris antic. Arrels retorçades del pi que fa ombra. Fulles seques de colors amarronats. Olor d’humitat, de frescor, olor vegetal. T’atures. Un escarabat empeny una bola. El mires. Quin esforç. Respires fons. Esperes que passi. No caldria. Camina.
SENTIR un ofec al pit que et dificulta respirar i saps que no estàs malalt. Sents que no es fàcil, al contrari, que es molt mes complicat del que hauria de ser. Sents que no caldrien tantes tergiversacions per ser una mica mes feliç amb la gent que estimes, amb la que t’agrada parlar i acaronar. Acaronar…
Sentir l’espai inabastable que t’envolta. Sentir les fulles que murmuren entre elles a causa de l’airet que t’acaba de fregar el clatell. Sentir que no has d’estar allà, on normalment vas. Sentir l’aigua clara del riu brau esquivant les roques i desprès sentir-les al tocar-les fines i fredes. Sentir que encara podries inflar mes el pit.
ESCRIURE la instancia o dir-li a la gestora que l’escrigui per tu; però atent de què l’escrigui dins el termini. Escriure a la gestoria per dir que s’han equivocat en el còmput. Escriure per preguntar si ja han escrit la reclamació. Escriure indignat de veure en quines condicions moria l’avi, el nen, el negre o el blanc. Esborrar el que havies escrit contestant la bajanada de l’egoista de torn. Escriure per dir poc o rés.
Escriure per dir que t’agrada el que has vist, el que sents. Escriure per dir-li que t’agradaria que estès amb tu ara i aquí al teu costat. Escriure al recordar que l’estimes. Escriure la força de l’escarabat, la forma de l’arrel, la suavitat de la roca. Escriure el que sents al caminar.
CAMINAR · SENTIR · ESCRIURE. Tres paraules màgiques. La visió d’Henri Beraldi a 1895. L’essència del Pirineisme en estat pur. Ara, 125 anys desprès mes vigent que mai. Mes potent que quan va caminar, mes reveladora que quan la va sentir, mes útil que quan la va escriure. Igual de pura. Igual de perfecte. Igualment simple.
Camina. Vine a caminar pels Pirineus.
Postdata:
El PyrenMuseu encara la seva darrera temporada. Si no sorgeix un relleu o un mecenes, aquest projecte que ha recuperat un patrimoni tan important com es el Pirineisme, desapareixerà. Coneixeu algú que vulgui abandonar la ciutat?
Aprofiteu per visitar-lo o per recordar-lo, si ja el coneixeu.
Agraïments a tothom que l’ha apreciat, reconegut i compartit.
