Transport de mercaderies, trasllat de bestiar, comunicació entre valls… Al llarg dels segles el viari tradicional en comarques de muntanya ha canalitzat tot un seguit d’activitats bàsiques per a l’economia i la sociabilitat d’unes comunitats molt menys isolades i estàtiques d’allò que habitualment se suposa. Durant els darrers segles, la fixació d’una frontera internacional a Andorra i la consolidació de l’Estat com a ordenador de les relacions socioeconòmiques ha introduït una sèrie de matisos i connotacions de caire econòmic i polític a l’ús tradicional dels camins que, en determinats casos, es convertiren en el suport d’activitats titllades de clandestines per aquest mateix Estat i que tingueren una incidència particular a l’Alt Urgell.
A Andorra, la planta del tabac, que a Espanya estava sotmesa a monopoli estatal, s’ha conreat lliurement des del segle XVIII. El diferencial de preus que aquesta realitat generava ha afavorit històricament l’ús dels camins que comunicaven Andorra i l’Alt Urgell per transportar tabac d’un costat a l’altre de la frontera, una activitat tipificada per l’Estat espanyol com a delicte de contraban. La necessitat de moltes famílies muntanyenques de complementar les seves magres economies amb l’entrada de diners en metàl·lic va fer d’aquesta activitat un veritable maldecap per a les forces de l’ordre des del segle XIX.
El tabac es baixava d’Andorra pels passos tradicionals de muntanya, amb farcells de fins a 40 quilos carregats a l’esquena. El Ras de Conques, Arcavell, el port Negre o el coll de Pimés, cap a la banda de Bescaran, foren els principals punts per on entrava el tabac a l’Alt Urgell, lluny de mirades indiscretes i de l’”alto” dels carrabiners. Bona part dels itineraris baixaven fins al Segre i, des de la riba esquerra —un cop passat el riu pels ponts de Pont de Bar, Alàs, la Seu i Arfa, o per alguns guals ben coneguts—, buscaven enfilar-se a la serra del Cadí per dirigir-se a la vall de la Vansa i a l’alt Berguedà. D’aquesta manera el tabac arribava a les estacions de ferrocarril berguedanes, des d’on es podia distribuir fàcilment per la vall del Llobregat fins a Barcelona, el gran mercat consumidor.
Acostumats a moure’s per la frontera amb una gran versatilitat i d’evitar les forces de l’ordre, alguns contrabandistes s’acabarien convertint en guies de muntanya en períodes especialment conflictius. Amb l’esclat de la Guerra Civil, molta gent va haver de fugir cap a la relativa seguretat d’Andorra, evidentment pels discrets passos de muntanya menys controlats per les forces de l’ordre. En sentit invers, durant la Segona Guerra Mundial, milers de persones que fugien de l’Europa ocupada pels nazis van creuar per Andorra cap a l’Espanya neutral, entre ells els maquis, armats amb la intenció de derrocar el règim de Franco. Els búnquers que es construïren als principals passos de muntanya en aquells moments dels anys 40 són una mostra palpable del seu ús clandestí, encara no fa tres quarts de segle.
