El dia 27 juliol de l’any del Senyor de 1576 va ser fatídic per a fra Miquel d’Aradiga. Només feia tres dies que havia estat nomenat nou prior del castell de Sant Jordi d’Alfama, bastit a tocar de la costa sud del coll de Balaguer, en els mars de Tortosa, per tal de procurar combatre els continus desembarcament de corsaris barbarescs. El mateix emperador Carles I havia recriminat als mestres de les ordes de Sant Jordi d’Alfama i de Santa Maria de Montesa la manca de vigilància, i els deia: «habéis de tener guardas en la fortaleza para que de día con humo y de noche con fuego dar aviso […] porque dicen que los vaxeles de cristianos que andan en la mar y los caminantes por la tierra, viendo que la fortaleza no señala, pensando que la costa está segura, pasan sin recelo alguno y los moros salen y los toman al descuido…».
Aquell malaurat dia, fra Miquel d’Aradiga i tretze persones més, sembla que havien sortit de la fortalesa amb intenció d’inspeccionar la costa quan van ser assaltats i capturats per corsaris sarraïns. Fra Miquel el van portar a Alger i allí el va comprar un moro anomenat Caxeta. No era gaire amic dels cristians, perquè les cròniques parlen que el va martiritzar i que va acabar per cremar-lo viu el 28 de març de l’any següent.
Els camins de vora mar que ressegueixen les costes de Sant Jordi d’Alfama —i les de tot el litoral català— guarden aquesta i moltes altres històries de quan la gent no anava a la platja per estirar-se i bronzejar-se. Guarden històries que expliquen que els camins de ronda servien precisament per a això, per fer la ronda i vigilar un mar temut d’on arribaven perills i desgràcies. Prova d’això és que els camins importants que connectaven poblacions —els camins rals— sempre que podien s’allunyaven de la costa. Sovint, els camins de ronda no han passat de ser simples corriols, senderes per on podien transitar persones, però no cavalleries.
Dos segles després, pels volts del 1775, prop del castell de Sant Jordi d’Alfama, a la deserta cala de l’Ametlla, van arribar Joan Baptista Gallart i la seva família, pescadors valencians. A ells els van seguir d’altres que van anar aixecant el poblet de l’Ametlla de Mar. Els camins de ronda que seguien soldats i pirates ara els utilitzaven els «caleros» per anar, per exemple, al port de l’Estany, un port natural on deixaven les embarcacions. Anant a vela o a rem, era important tenir les barques prop dels caladors i, a més, no sempre es podia tornar al port d’on havies sortit. Els canvis de vent, les tempestes obligaven sovint a buscar refugi en alguna cala i, llavors, es retornava al poble seguint els camins de ronda. I és que, abans que per vigilar, des de temps prehistòrics, els camins vora el mar han servit als habitants de la costa per anar a pescar i trobar aliment.
Els pirates barbarescs van deixar d’arribar a les nostres costes, però la necessitat de vigilar el mar continuava. Calia, per exemple, vigilar el compliment de les quarantenes en els vaixells on s’havia declarat alguna epidèmia. Així, trobem camins de ronda anomenats “camins de sanitat”, com el de Cambrils. Fins a la darrera guerra civil i la postguerra, l’horitzó ha estat vigilat des de la costa per línies defensives, búnquers i canons, i quan no ha estat per divisar l’enemic ha estat —i continua— per tal de vigilar el contraban. No fa tants anys, els carrabiners o guàrdies civils hi tenien barraques o cabanes i encara feien la ronda.
Tanmateix, a partir del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, els europeus vam aprendre a veure paisatges on abans només hi havia territori, vam educar els ulls per descobrir les dimensions estètiques i emocionals dels paratges que contemplem, i la percepció de la costa va transformar-se radicalment. Les platges ermes, els aiguamolls insalubres plens de malària, els violents penyasegats que provaven irrefutablement l’existència del Diluvi Universal, tot plegat va deixar pas a les postes de sol, a la bellesa del mar embravit, a les passions romàntiques, al gaudi de la tranquil·litat, de la solitud… I vam convertir la costa en un dels espais més desitjats, més valorats probablement per la seva condició d’espai frontera, d’espai d’encontre entre la terra i el mar.
La construcció del camí de ronda de S’Agaró, començat al primer terç del segle XX, constata clarament la nova funció sorgida d’aquest canvi de percepció de la costa. Rafael Massó va dissenyar-lo específicament per passejar a peu al costat del mar. Mai abans s’havia construït un camí per a tal funció. Tal com defensen nombrosos experts, la percepció i el gaudi del paisatge és més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, és més una experiència que una idea, i caminar prop del mar s’ha convertit en una experiència molt valorada a hores d’ara. És a dir, els camins de ronda ens ajuden ara a sentir-nos bé, a gaudir de la naturalesa, del patrimoni, a ser una mica més feliços.
Els humans, però, som especialistes a devorar allò que tant desitgem i quedar-nos-en sense. Prova d’això són els processos d’urbanització, transformació radical que ha patit bona part del nostre litoral. Ens cal protegir els camins de ronda que tenim. Tanmateix, cada cop es fa més urgent abordar seriosament el debat sobre quin caràcter volem que tinguin, quin grau de transformació estem disposats a acceptar… Sembla evident que les decisions haurien de tenir en compte el paper evocador dels camins de ronda pel que fa als espais naturals i el patrimoni. Els serà difícil explicar la trista història de fra Miquel d’Aradiga entre fanals, ciment i formigó. Aquest cop l’absència és plena de significats.
